La cacera del Tsunami

Fa molts anys, algú em va explicar que el govern central estava treballant amb mesures serioses contra la corrupció. Era veritat, perquè anys més tard es van posar en marxa uns controls molt estrictes en els concursos d'obres i de personal, adjudicacions, subvencions o qualsevol altra despesa provinent de les arques públiques, que han acabat perjudicant aquells que de bona fe pretenen treballar per a la societat sense posar-se cap euro a la butxaca. S'ha complicat tant la burocràcia que molts projectes no s'han iniciat mai pel cansament dels seus promotors. Possiblement era el preu que havíem de pagar per haver deixat que els corruptors i els corruptes campessin sense gaires traves durant anys. No vaig poder evitar un somriure sorneguer quan aquella persona em va fer saber els plans de l'administració per tallar en sec les pràctiques fraudulentes i li vaig contestar que tot allò estava molt bé, però que no serviria per a gairebé res perquè el delinqüent sabria perfectament com esquivar els tallafocs abans, fins i tot, que l'administració els posés en marxa.

Sempre hi ha algú més llest que sol anar per davant de tots els altres i és qui habitualment guanya les partides. Aquesta setmana s'han conegut detalls de l'autoanomenat Tsunami Democràtic que va organitzar les protestes, el tall de l'AP-7 a la Jonquera o l'ocupació de l'aeroport de Barcelona com a reacció a la sentència del procés l'octubre de 2019. En el moment dels fets, que quasi ningú recorda perquè han passat prop de quatre anys, es van detenir diverses persones que participaven en els actes convocats, però els fiscals i els jutges no tenen un especial interès en ells, sinó que volen saber qui havia planificat aquells aldarulls d'una forma tan ben estudiada i organitzada. L'objectiu era conèixer qui era el cervell de l'operació. Es van produir molts debats els mesos posteriors als fets, sobre si algun dia se'ls enxamparia i s'han conegut noms i s'ha posat cara a un possible organigrama de la cúpula del Tsunami, malgrat el secret de les actuacions que s'ha mantingut fins fa pocs dies.

La judicatura ha aconseguit establir l'arquitectura de l'operatiu i els mecanismes que es van utilitzar per muntar el Tsunami Democràtic: dominis web del Canadà, Estats Units, Països Baixos i Regne Unit; reunions a Suïssa o comptes corrents oberts en un banc d'aquest mateix país. Jutges i fiscals consideren que hi ha un seguit de persones darrere l'arquitectura de l'entramat i, tot i que només hi ha un investigat, és probable que hi hagi més imputats en les pròximes setmanes. La investigació és complexa perquè necessiten la col·laboració de molts països per treure l'entrellat i pocs o cap hi posaran gaire interès. També és possible que d'aquí a uns anys hi hagi un judici i es condemni algun dels que ara tenen el seu nom escrit al sumari. Malgrat tot, mai se sabrà tota la veritat i qui en realitat hagués estat a la cúpula de l'organització, té molts números per aconseguir esquivar la justícia.

El processisme es va oblidar de treballar de debò per la independència, d'analitzar quines possibilitats reals tenia el projecte; no va fer res de tot allò que cada dia pregonava en veu alta i en el moment de la veritat es va descobrir el farol (en paraules de l'exconsellera Clara Ponsatí). El que va fer molt bé és estudiar quins camins d'escapada tenia. Carles Puigdemont no va fugir a Bèlgica per casualitat, Marta Rovira no va anar a Suïssa perquè li agradava més o menys el país o Ponsatí no va anar a treballar a Escòcia per gust. Els llocs eren escollits perquè sabien perfectament què passaria quan els reclamés la justícia espanyola, com s'ha demostrat tot aquest temps. Els llestos, els que han anat per davant, els que ja tornaven quan els altres tot just hi anaven, sempre han estat ells. Amb el Tsunami Democràtic passarà el mateix: quan els jutges pensin que ja els tenen caçats, els relliscaran de les mans, perquè mai han aconseguit avançar-los.

Subscriu-te per seguir llegint