«Schadenfreude»

Al maig de 2005 vaig passar dues setmanes a Buenos Aires. Llavors hi viatjava amb certa freqüència. Com que havia teixit certes relacions amb gent del país, fins i tot algunes amb vinculacions familiars gironines, quan hi havia un cap de setmana pel mig em rescataven de l’hotel per dur-me a un «asado» al pati d’una casa o a un xalet de les rodalies. La cerimònia de la graella i la carn exigiria tot un article sencer. La jornada girava també al voltant del partit del futbol televisat. La majoria dels assistents eren del Boca Juniors o del River Plate, els dos principals equips de Buenos Aires. Jugués un o l’altra sempre es vivia la retransmissió amb una gran passió a la que no era aliena un important consum d’alcohol acompanyant les viandes.

En aquelles grates experiències em va sobtar que seguissin amb més intensitat el partit, amb manifestacions extremes d’alegria o fatalitat, els assistents que no tenien el seu equip jugant al partit que veiem per la tele sinó que ho feia el màxim rival. En acabar ho vaig comentar. No és tòpica la devoció argentina –de la qual ells mateixos en fan moltes bromes– pel psicoanàlisi o la psicologia, de tal manera que si a una trobada com aquella no et trobes davant d’un professional, poc hi falta. Així va ser: «Schadenfreude, esto es la schadenfreude» em va contestar. Amb aquesta paraula composta alemanya (unió de mal i d’alegria) es defineix el sentiment màxim de satisfacció provocat per la desgràcia o el patiment aliè. Va afegir que pertany clarament a la família de les inclinacions sàdiques i que és un comportament humà perfectament conegut i que en el cas de la rivalitat esportiva acceptat com un fet inevitable perquè és d’anada o tornada segons en siguis o no la víctima.

El que va passar el maig de 2005 és que, per primer cop, una estada a Buenos Aires coincidia amb un partit de la màxima rivalitat, un clàssic, un dels millors del món juntament amb els Barça - Reial Madrid. Afeccionats de tot el món busquen entrades per gaudir d’una experiència. I per aquell Boca Juniors - River Plate jugat a la «Bombonera», el camp del barri portuari de «La Boca», jo en tenia dues. La segona la vaig cedir al fill d’un amic, afeccionat al Boca Juniors i que només entrar al camp va canviar la seva actitud distingida pròpia de l’estirada classe alta argentina per la d’un hooligan anglès de la més deprimida i degradada espècie. No tothom feia el mateix, però es dedicaven molt més a atacar al rival que no pas a animar als propis. Els càntics, el soroll d’un camp on sembla que estiguis a sobre la gespa, l’ambient previ, fou una experiència extraordinària. El de menys el partit, prou dolent, guanyat pels locals per 2-1 i en un moment de la competició de poca transcendència. Li vaig preguntar per què hi havia una mena de visera entre els dos pisos d’un dels gols ocupats cadascun per una afició diferent: «Es para que no les tiren globos con los orines», un costum que sembla molt arrelat.

El River Plate i el Boca Juniors són originaris del mateix barri del port, La Boca. Sembla que la crema d’una bandera d’un dels dos equips a un partit celebrat al 1913, acabat en batalla campal, és el moment fundacional d’una rivalitat total que va més enllà de la tradicional separació inicial entre els veïns del barri més senyorets (River) i els més grollers (Boca). L’any 2011 el River Plate va baixar per primer cop a segona. L’any anterior, la federació havia fet una trampa per evitar-ho tot canviant les normes del descens a corre-cuita en implantar un sistema que feia promig de les tres darreres temporades. Però la temporada següent ja fou inevitable. Vaig trucar a un company que és del River. Es va posar a plorar. Després ho vaig fer amb el del Boca Juniors amb qui havia anat anys al partit anys enrera. Em digué que era un dels millors moments de la seva vida. Afortunadament a tots dos els vaig trobar feliços uns mesos després de la victòria mundialista d’Argentina a Qatar.

Tot això era per no haver de referir-me necessàriament al que va succeir el dimecres al camp del Manchester City (club per cert de plena sintonia gironista), amb el bany de l’equip de Guardiola al Real Madrid i barrant-li el pas a una final que indiscutiblement hauria guanyat. L’èxtasi extrem viscut en l’ intimitat de la llar per molts culés va arribar al punt que es va estendre el dubte vital de si aquest moment havia superat la satisfacció de guanyar la lliga al camp de l’Espanyol.

Subscriu-te per seguir llegint