Un dinar amb Xavier Cugat

Tinc dos records infantils respecte a Xavier Cugat, el popular músic nascut a la plaça de l’Oli de Girona el primer dia de gener de l’any 1900 i enterrat a la seva ciutat natal el dia de sant Narcís de 1990, en plenes fires. Res de la seva vida, com la seva mort, podia ser discret. Un d’ells fou quan a la tele, llavors només n’hi havia una, varen emetre Escuela de sirenas. L’orquestra de ritmes llatins de Xavier Cugat –que feia d’ell mateix– posava banda sonora a un moment mític dels musicals de Hollywood. L’escena protagonitzada per Esther Williams acompanyada de desenes de nedadores en una gegantina piscina. La coreografia aquàtica venia acompanyada d’un Cugat dirigint la tonada d’una famosíssima cançó: «Muñequita Linda, de cabellos de oro, de dientes de perla, labios de rubí...!».

Acabada l’escena el nostre pare ens va explicar que aquell senyor que dirigia l’orquestra era de Girona. Això impressionava a una audiència infantil. Ens devia donar també alguns detalls de la seva vida llegendària. La mostra d’aquella exhuberància era que ell mateix havia presenciat com Xavier Cugat, dalt del seu Rolls-Royce, circulava per Girona amb motiu d’un reportatge televisiu. Un parell d’anys després, una tarda tot sortint de l’institut, va córrer la veu que Cugat i el seu cotxe eren pel barri vell. En efecte, desenes de curiosos seguíem les evolucions del xofer del Rolls-Royce amb la matricula «Cugat» de l’estat de Nevada fins que es va aturar a l’alçada de la Fontana d’Or, on Cugat va sortir per ensenyar als seus acompanyants la casa on va néixer.

Aquella escena la vaig viure com una certificació que efectivament era una estrella de Hollywood i que per tant tot l’anecdotari vital que se li atribuïa era cert. L’emigració familiar cap a Cuba, la seva etapa com a nen prodigi del violí i la musica clàssica, la seva conversió en el rei de la rumba llatina, Hollywood, la màfia, les cinc dones i la seva relació propera amb els personatges més rellevants del seu moment, des de Frank Sinatra fins a Kennedy. Aquesta escena del Rolls-Royce la va viure en una versió barcelonina l’escriptor Jordi Puntí. Fa una desena d’anys ell explicava que passejant per la ciutat comtal amb seu pare havien passat sovint davant de l’Hotel Ritz de Barcelona per comprovar si aquell dia hi era aparcat el Rolls-Royce de Xavier Cugat. Aquest ja havia deixat Los Angeles per viure permanentment a l’hotel barceloní. Això Puntí ho deia arran que es conegués que havia rebut una beca per investigar i preparar un projecte literari a la Biblioteca de Nova York i que el protagonista seria Xavier Cugat, una figura atípica que el fascinava des de l’observació infantil del seu Rolls-Royce.

A l’hemeroteca del diari he localitzat un ampli reportatge que li vàrem fer a Cugat en Víctor Gay, el fotògraf Pablo García Cortés i jo mateix a l’Hotel Ritz, publicat el 7 de setembre de 1983. Es llegeix que el director de l’hotel, l’Alfons Jordán, ens havia traslladat que Cugat volia dinar amb algunes persones del diari. I així fou, els tres esmentats amb Cugat i l’Alfons, un gironí de Rupià amb una carrera d’èxit al món de la direcció hotelera. Vàrem dinar amb ell, ens ensenyaria les seves pintures, veuríem com els visitants de l’hotel peregrinaven per saludar-lo i ens va a obsequiar a cadascú amb una caricatura dedicada. I també apareixerien les seves celebres anècdotes vitals de les que ja sabíem que hi havia més pa que formatge. Però ens era igual, de fet era el nostre heroi de Hollywood. Un parell d’anys més tard l’alcalde Quim Nadal el faria pregoner de fires, Cugat dirigiria la seva orquestra des del balcó de l’ajuntament, li donarien el seu nom a la rambla de Fontajau i una placa a la casa on va néixer. El motiu de fons d’aquell dinar al Ritz no era un altre que, indirectament, demanar-ho. Nadal, hàbil, se’l va guanyar.

Una tarda assegut al seu costat a Montilivi li vaig preguntar a Josep Maria Fonalleras, que és qui ho podia saber, si tenia alguna noticia del llibre d’en Puntí sobre Cugat i em va contestar negativament, però afegint que segur que quan el publiqués –encara va tardar un parell d’anys més– seria excepcional. Així ha estat. Premi Sant Jordi de novel·la, Confeti és a més del llibre definitiu sobre Xavier Cugat una aproximació a un dels grans misteris de la psicologia humana, els límits entre la ficció i les versions de la realitat tant evidents en la vida de Cugat. Davant dels dubtes –tant presents com irrellevants en el nostre esmentat dinar del Ritz– amb una enginyosa novel·la Puntí ho ha resolt. Enhorabona.

Subscriu-te per seguir llegint