La meteorologia i el braç incorrupte de Santa Teresa

No coneixia personalment als meteoròlegs Francesc Mauri i Martí Oliveras que divendres, amb Mònica Usart, participaven en el programa El món a Rac 1 d’en Jordi Basté que s’emetia a l’estació de tractament d’aigües situada entre els municipis de la Roca, Llinars i Cardedeu. És el punt on arriba una galeria subterrània que condueix l’aigua del transvasament del Ter des del Pasteral. Com que jo participava en la tertúlia del programa vaig poder comentar la situació: aigua, la sequera, canvi climàtic, etc. aprofitant també la presència gironina del conseller del ram (avui la denominació del departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural), David Mascort.

La informació meteorològica gaudeix de gran popularitat. Els homes i les dones del temps de la televisió (i també els de la ràdio) són cares i veus populars pel gran públic. Quan Pilar Miró dirigia Televisió Espanyola, a finals dels anys vuitanta, la cadena pública estatal va rebre una gran oferta econòmica per patrocinar la informació del temps. Aquesta normalment assolia els minuts del dia amb més espectadors davant la petita pantalla. La polèmica va arribar al Congrés dels Diputats perquè es considerava que era posar preu a la informació. La solució salomònica fou segregar aquests continguts del Telediario creant un espai independent. A partir d’aquell dia, a l’igual passava a TV3, el temps encapçalava les audiències. Una combinació de morbo per la predicció -el seu èxit o fracàs- i una falsa sensació que es guanya a les forces de la natura sabent que pot passar són possiblement dues de les claus del seu èxit.

Un altre és la capacitat de comunicació. Pel que fa a les tres persones esmentades saben arribar al gran públic. En el cas de Francesc Mauri és un professional que ha pogut també, com fa Mònica Usart, entrar en el terreny de les històries i les anècdotes aprofitant que a la televisió ha creuat la informació meteorològica estricta per ampliar-la a l’ecologia, el medi ambient o el canvi climàtic. Intercanviàvem algunes referències de persones que tots dos hem conegut com Eugenio Martin Rubio, pioner home del temps a TVE i del que he explicat algunes anècdotes sucoses que ell narrava amb molta gràcia com quan va fer una juguesca en directe amb el seu bigoti (que va perdre) fent una previsió de pluja. Això poc abans de provocar una crisi de govern perquè ningú el va advertir que no es podia parlar de la devaluació del dòlar en el Telediario perquè Franco encara no ho sabia. O de Mariano Medina, a qui no vaig tractar, però sí que vaig saludar en algunes ocasions. Al principi de les emissions de TVE només apareixia en antena el braç de Mariano Medina amb un punter assenyalant a cartells i pissarres les borrasques i l’anticicló de les illes Açores.

Aquesta aparició misteriosa d’un braç va portar immediatament a tota mena de bromes. El fet és que el braç de Mariano fou batejat immediatament com «el brazo incorrupto de Santa Teresa» en al·lusió a la relíquia de Santa Teresa de Jesús que Franco conservava al seu dormitori al palau de El Pardo. No sé si fou aquesta circumstància, la broma popular, o una qüestió de modernitat la que va portar a decidir per part de la direcció televisiva que sortís a la pantalla el senyor Medina al complet. Ara bé, s’ha d’aclarir que la relíquia venerada per Franco no era el braç sinó la mà esquerra (potser no va poder triar perquè la dreta no estava disponible). La santa va morir al convent d’Alba de Torres i en descobrir-se al cap d’un temps que el cos estava incorrupte, d’acord amb els macabres usos i costums del temps van començar a amputar-la.

Diu l’ecòleg Ramon Folch que el riu Ter neix a Ulldeter, però que en realitat mor a Santa Coloma de Gramenet. El conseller Mascort ens va explicar a la ràdio que la reducció del trasvassament del Ter a l’àrea metropolitana de Barcelona és un procés irreversible. Però és cert que aquestes sequeres generant dubtes respecte a si les plantes dessaladores i la millor gestió de l’aigua, evidentment molt positius, seran suficients. A les comarques gironines, durant dècades, la portada d’aigües a Barcelona ha estat considerada una ignomínia. L’any 2017 essent president Carles Puigdemont es va pactar que el procés s’aniria invertint. Dic ignomínia perquè s’incomplia una llei que determinava uns mínims de cabdal del riu al pas per Girona i per atendre les necessitats de consum de l’àrea Girona-Salt-Sarrià i la Costa Brava central i uns altres anuals pels regadius fins a l’Estartit. Un cop fet tot això, un màxim per enviar a Barcelona. Evidentment va anar a l’inrevés.

Subscriu-te per seguir llegint