Quantes coses canvien a l’Orient Mitjà!

Mentre els Estats Units se centren en el seu enfrontament amb Rússia a Ucraïna i en la seva creixent competència amb la Xina, l’Orient Mitjà s’ha quedat en una segona línia del focus de les relacions internacionals i amb estranys companys de viatge per dirigir els seus assumptes, com sempre: amb matrimonis de conveniència entre potències rivals. Aquests no són «matrimonis sants» d’estil catòlic, tractes integrals i permanents, sinó pactes pragmàtics per sobreviure a través de relacions a curt termini que s’adaptin a condicions estratègiques canviants. Diuen que Israel és un Estat que sap fer acords de conveniència, però ara aquest mode de procedir s’ha estès per la regió, també entre els seus oponents. Però moltes coses passen a l’Orient Mitjà i cal prestar-hi atenció. Vegem-ho.

Per descomptat, un factor relativament constant, la religió, té un paper important a l’hora de determinar si els països de la regió són rivals o aliats. Però la divisió sunnita-xiïta ha rebut un pes excessiu en les valoracions dels canvis diplomàtics de l’Orient Mitjà. Els interessos geopolítics i la supervivència del règim sempre prevalen sobre les identitats religioses. Això ajuda a explicar per què els règims àrabs conservadors han demostrat una capacitat tan notable per resistir tant els trastorns interns –exemplificat per la rotunda derrota de les forces prodemocràcia durant la Primavera Àrab– com les pressions externes.

Els països del Golf són un exemple d’aquest enfocament al pragmatisme dur. Orientats als negocis, viuen a l’ombra d’estats depredadors com l’Iraq i l’Iran, estan molt més preocupats pel comerç i les enteses de seguretat discretes que no pas per la ideologia. Una mostra especialment sorprenent d’aquest pragmatisme diplomàtic es va produir el març passat, quan l’Aràbia Saudita, líder del món sunnita, i l’Iran xiïta van restablir les relacions.

Més enllà dels titulars que clamen el paper de la Xina en la mediació de l’acostament, la lògica que impulsa el canvi és clara. Per a l’Iran, desesperat per sortir de les crisis econòmiques i socials que han alimentat els aixecaments populars en els darrers mesos, l’Aràbia Saudita és un salvavides molt necessari. Per als saudites, el fracàs de la campanya de «màxima pressió» dels Estats Units contra l’Iran, gràcies, sobretot, a l’aliança de la República Islàmica amb la Xina i Rússia, i la imminent aparició de l’Iran com a estat nuclear fan que la distensió sigui una necessitat.

Molt probablement l’Aràbia Saudita també va estar motivada per la perspectiva d’acabar la guerra al Iemen, on ha patit pèrdues humiliants a mans dels houthis, els representants de l’Iran. La pau permetria al Regne saudita centrar la seva atenció a diversificar la seva economia lluny del petroli i la petroquímica. Resulta com a mínim digne d’atenció veure com una potència mundial en el món del petroli té la visió d’avançar-se als temps i diversificar la seva economia, fins i tot, ironies de la vida, apostant per la indústria de les energies renovables. En definitiva: com una família rica que sap que els seus ingressos extraordinaris no duraran tota la vida i sap invertir les reserves d’avui en negocis del demà. Com a economia dependent del comerç, l’Aràbia Saudita només pot prosperar en un context de pau i seguretat.

L’obertura de l’Aràbia Saudita amb l’Iran forma part d’un acord regional més ampli. Els Emirats Àrabs Units van restablir les relacions diplomàtiques amb l’Iran l’any passat, i s’espera que Bahrain ho faci aviat. Turquia s’ha acostat tant a Síria com a Israel, i els estats àrabs semblen permetre que Síria, amb el seu règim Baas clarament laic i nacionalista, torni a entrar a l’escena internacional. El mes passat, el president sirià, Bashar al-Assad, rebutjat durant molt de temps com a paria, va visitar els Emirats Àrabs Units, i ara s’espera una reconciliació saudita amb l’antic pària de Damasc. Les voltes que dona la vida.

Aquí també el pragmatisme ha estat el principi rector. Les diferents condicions demanen polítiques diferents, i en un moment en què els EUA, la principal nèmesi internacional d’Assad, s’han tornat menys assertius a la regió, Síria ha arribat a semblar un soci legítim.

Però ningú no hauria d’esperar que la Lliga Àrab rebrà de nou Síria només si es compromet a reduir el desplegament militar de l’Iran al seu territori. Una característica clau dels matrimonis de conveniència a l’Orient Mitjà és que no impliquen canvis de política que reflecteixin els interessos fonamentals de les parts. L’Iran no rebaixarà el seu suport a Hezbollah al Líban, tant si té ambaixades a l’Aràbia Saudita com si no.

De la mateixa manera, l’acostament saudita-iranià no canviarà el fet que els EUA són el màxim garant de la seguretat de l’Aràbia Saudita. Tampoc es descarta un acord de pau saudita-israelià. La Casa de Saud està sempre disposada a diversificar les seves opcions estratègiques.

Abans que un acord saudita amb Israel pugui arribar, però, Israel haurà de posar en ordre la seva casa política interna, evitar l’escalada als territoris ocupats, congelar l’expansió dels assentaments i restablir la seva relació amb els EUA. Més fonamentalment, els israelians han d’entendre el que els àrabs, els turcs i els iranians ja entenen: fer acords pragmàtics requereix pacte i transacció i no la cerca de la victòria total per aixafament com sembla que volen els socis del Govern de supervivència de Benjamin Netanyahu.

Els acords d’Abraham de 2020, que van normalitzar les relacions diplomàtiques entre Israel i els Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Marroc i el Sudan, van ser més un producte de la pressió nord-americana que no pas del saber fer diplomàtic per part d’Israel. I, als ulls dels seus nous socis àrabs, la posició d’Israel ja s’està deteriorant, no només per la seva crisi interna, sinó també per la seva negativa a repensar la seva estratègia iraniana.

Mentre que altres països de l’Orient Mitjà s’adapten a les condicions estratègiques actuals, Israel continua compromès amb la seva llarga «guerra a l’ombra» contra l’Iran, amb els seus atacs encoberts, inclosos atacs de drons i ciberatacs, així com atacs aeris contra objectius iranians a Síria. Malgrat l’excés de matrimonis recents de la regió, el gabinet israelià continua amb un guió clàssic, sense veure el molt que ha canviat al seu voltant.

Subscriu-te per seguir llegint