Presència catalana en els orígens del projecte europeu (II)

En el cas dels representants catalans al Congrés de la Haia de 1948, Salvador de Madariaga va aconseguir que la participació fos canalitzada per personalitats i no pel govern. La Generalitat de Catalunya va enviar una carta d’adhesió al Congrés de la Haia, però en cap moment no va planificar la seva assistència. Cal tenir en compte que la realitat del govern català a l’exili en aquells anys era menys sòlida que la del govern basc. El president de la Generalitat Lluís Companys va ser detingut a França per la Gestapo i lliurat al govern del general Franco. El 5 de febrer del 1939 el lehendakari José Antonio Aguirre i el president Lluís Companys van creuar la frontera pel Coll (Alt Empordà) i van entrar a França. Prèviament havien conviscut al Mas Perxès d’Agullana des del 30 de gener i havien tingut oportunitat de compartir la seva visió sobre les darreres raneres de la Guerra Civil i com pretenien organitzar els seus respectius governs a l’exili. Un cop creuada la frontera les trajectòries del lehendakari i del president es van bifurcar al cap de pocs dies. Companys va residir els mesos posteriors a Perpinyà, París i Le-Baule-les-Pins, a Normandia. El 13 d’agost de 1940 va ser detingut al seu refugi de Normandia. En territori francès ja va ser interrogat pel policia espanyol Pedro Urraca Rendueles. Posteriorment traslladat a Madrid i Barcelona, el 3 d’octubre se li va fer un consell de guerra sumaríssim. El 14 d’octubre va ser condemnat a mort i afusellat el dia següent. Això va comportar que, segons les previsions de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932, el president del Parlament català, Josep Irla, ocupés la presidència del govern català. Irla va ocupar la presidència des del 1940 fins al 1954 quan renuncio no sense abans haver nomenat Josep Tarradellas conseller primer. Tarradellas va ser elegit president el 5 d’agost del 1954.

En els pocs mesos que Companys va poder actuar a l’exili francès, va impulsar la creació el 1940 del Consell Nacional de Catalunya que mantenia posicions més d’activisme i difusió dels drets a l’autonomia dels catalans que de representació institucional del govern de la Generalitat a l’exili. Un cop assassinat Companys, el Consell Nacional de Catalunya es va traslladar a Londres i va ser presidit per Carles Pi i Sunyer, un home polític dotat per moure’s bé en les relacions internacionals. Per contra, la trajectòria política del president Irla es caracteritza per ser la d’un bon gestor que va ocupar la majoria del temps de la vida pública durant la Segona República posicions de sottogoverno que no en càrrecs d’alt perfil polític. Cal recordar que Irla va ser elegit president del Parlament de Catalunya l’1 d’octubre del 1938 amb una part del territori català ja ocupat per les tropes revoltades. Va ser elegit a la darrera sessió del Parlament que es va celebrar en territori català. Es passava a convertir en segona autoritat de l’autonomia catalana. Dos anys i quinze dies després va passar a ocupar la presidència de la Generalitat per la mort per afusellament del seu antecessor. Irla des de l’exili es va dedicar a l’activitat industrial de fabricant de taps de suro, l’activitat familiar que havia viscut al Sant Feliu de Guíxols natal, per afrontar la supervivència econòmica. No va ser fins a cinc anys després de convertir-se en president de la Generalitat que va nomenar el gener del 1945 un consell assessor que havia de ser l’embrió d’un futur govern a l’exili que finalment va nomenar el setembre del 1945. El president Irla afrontava el repte de nomenar un govern i conviure políticament amb personalitats que es consideraven un bagatge polític superior al del president mateix.

La incorporació de Carles Pi i Sunyer al govern català del 1945 va ser una manera d’intentar tancar la dualitat entre les accions del president de la Generalitat i del Consell Nacional de Catalunya (1941-1945). Irla va dissoldre el govern a l’exili el 22 de gener de 1948 per les dissensions de les diferents tendències polítiques que convivien al si de l’Executiu. Des del gener del 1948 fins a la seva renúncia el 1954, Irla va encarnar la institució en solitari. Sens dubte que Irla va interactuar amb polítics i col·laboradors seus –especialment Pompeu Fabra i Antoni Rovira i Virgili– però amb una estructura feble i no gaire centrada pel que fa a les relacions internacionals. L’acció exterior del mandat del president Irla va estar especialment enfocada a establir relacions amb els exiliats catalans al continent americà.

L’explicació dels primers passos del govern català a l’exili, cosa que per al lector pot semblar una digressió de l’objecte central d’aquestes línies, és rellevant per assolir a comprendre la fràgil política internacional del govern català, en termes absoluts, però si vol també en comparació amb la del govern basc o la tampoc molt acomodada del govern de la República a l’exili.

Tot això ajuda a comprendre com Madariaga pot convèncer el seu amic Josep Trueta de formar part de la delegació espanyola a la Haia sense grans interferències del govern català. Però la presència catalana no s’ha acabat en aquest punt. Josep Xirau és l’altre català que va participar al Congrés de la Haia. El professor Josep Xirau (Figueres, 1893-Villefranche-sur-Mer, 1982) va ser diputat a les Corts per Barcelona del 1931 al 1933. Després de llicenciar-se en Dret a la Universitat de Barcelona, va completar estudis a Suïssa, Alemanya i Itàlia. Va ser catedràtic de Dret processal a les Universitats de Múrcia i Sevilla fins que el 1925 va aconseguir el lloc de catedràtic a la Universitat de Barcelona. Fundador de la Unió Socialista de Catalunya amb Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, al final de la Guerra Civil es va exiliar a França on després d’impartir classes en algunes universitats del sud del país va aconseguir un lloc a les oficines de la Unesco a París on va romandre fins a la seva jubilació quan es va retirar a la casa de vacances de la Costa Blava. Tot i morir el 1982, ja en el període democràtic, no va tornar a implicar-se en la política de recuperació de la democràcia i va destinar el temps i els esforços a la seva posició a la Unesco. Queden interrogants per aclarir sobre qui va suggerir el nom de Xirau per a la llista de participants al Congrés de la Haia. Resulta, en el terreny especulatiu, que, per diferents punts de contacte, els altres tres membres de la delegació inicial ho podrien haver contactat o proposat. Madariaga pels seus contactes amb les organitzacions internacionals i en aquells anys amb les Nacions Unides (i la seva unitat cultural Unesco creada el 16 de novembre de 1945 a Londres); Trueta per la relació entre les famílies catalanistes intel·lectuals exiliades mentre que Indalecio Prieto va coincidir amb Xirau a les Corts Republicanes de 1931-1933.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint