Arri tatano!

Una mica de cultura no fa nosa fins i tot en el món del futbol. Si Joan Laporta i Xavi Hernández haguessin llegit una de les sentències més conegudes del filòsof presocràtic Heràclit –que segurament es poden llegir en camisetes i en les tasses que de bon matí prenem el cafè amb llet mentre ens preguntem perquè l’Alexa ens comprèn millor que la nostra parella– segons la qual ningú es pot banyar dues vegades en el mateix riu, el riu com a metàfora del fluir de la vida, un fluir que acabarà desapareixen en la salinitat de la mar, s’ho haguessin pensat dues vegades a l’hora de voler fixar en Messi. Ser el millor jugador del món no és un títol honorífic que mereix ser posat com epitafi en la tomba, «aquí reposa el millor jugador del món» –esperem que transcorrin molts anys abans que els seus incondicionals es puguin fer una selfie al costat de la làpida en el cementiri de Rosario– sinó que als futbolistes, com tota criatura nascuda de mare, fins i tot els polítics, un dia o l’altre se’ls passa l’arròs quan semblava que enfilaven la immortalitat, i quan arriba aquest dia serà l’hora de posar els nets sobre els genolls i arri tatano! «Els homes, sords i cecs, s’obliden de la seva condició de mortals» (Heràclit). Crec que Messi ha estat llest i se n’ha adonat que les aigües on ara es cabussa són unes altres, més transparents, amb la qual cosa permeten que a Laporta se li vegi el llautó. O potser s’ha sentit identificat amb William F. Cody més conegut com a Buffalo Bill, que després d’haver treballat per la Pony Express, de participar en les campanyes contra els indis i d’alimentar el setè de cavalleria amb la carn de 4280 búfals, es féu empresari i l’any 1989 el seu Buffalo Bill’s Wild West s’exhibí com espectacle de circ a Barcelona. Una mica naïf la veritat, però en fi.

En El amor en los tiempos del cólera de Gabriel Garcia Márquez, Florentino Ariza veu com Fermina Daza, l’amor de la seva vida i a qui ha jurat que l’estimaria mentre visqués, es casa amb un metge prestigiós. Ell espera, i perquè l’espera no criï teranyines busca la companyia d’altres dones, concretament 622 segons un dietari que porta amb pulcritud de comptable. Un dia escolta un repic de campanes que anuncia la mort d’una persona distingida. Abandona l’última consolació, es muda i surt a l’encontre de l’afligida viuda. L’espera, de 51 anys, 9 mesos i 4 dies, no ha estat un brindis al sol. En el dormitori d’un vaixell, disposats finalment a consumar el seu amor –aquí visualitzo les imatges de la pel·lícula– ell (Javier Bardem) mira com ella (Giovanna Mezzogiorno) es desprèn temorenca dels sostenidors com avergonyida per no haver resistit els efectes del pas del temps, mentre la mirada d’ell és la de qui veu la dona més bella i desitjable que mai hagi conegut.

No dic que no perquè històries més fantàstiques s’han vist, però rarament en el dia a dia es dona el realisme màgic que caracteritza les novel·les de l’escriptor colombià. Dubto que els seguidors del Barça es miressin amb la mirada amorosa de Florentino quan el seu messies enviés fora del camp de Montjuïc i per tercera vegada la pilota en un xut de falta. Resultaria trist. La memòria és una alcavota sense escrúpols sempre disposada a presentar-nos moments de la nostra biografia en què érem joves, intel·ligents i guapos, i la vida una catifa vermella sota els nostres peus. Però com la realitat és la que és, un dia ens posem a jugar a futbol amb els amics i ens trenquem el menisc, o ens apropem amb un somriure a la nostra ex que trobem pel carrer i ens en portem un moc, o agafem una novel·la i ens veiem obligats a llegir cada frase dues vegades per entendre alguna cosa.

Subscriu-te per seguir llegint