El despertar del franquisme

Havia estat 23 anys en coma en un hospital de Barcelona. Un accident en moto, sortint de la feina, havia tallat de soca-rel la seva prometedora carrera d’advocat. L’impacte havia estat tan fort que tothom el donava per mort. Fins i tot la seva parella pensava que era qüestió d’hores que es morís. Però els dies anaven passant i el seu cos resistia molt més del que ningú es podia imaginar. Els metges estaven convençuts que era un cas irrecuperable i que tard o d’hora el cor li deixaria de bategar. Però intubat, immòbil, estirat al llit, continuava aferrat a la vida.

Amb el pas del temps alguns van començar a pensar que potser algun dia es despertaria i tornaria ser el que era. El quadre mèdic era taxatiu i no deixava cap escletxa per a l’esperança. Dubtaven que despertés i recuperés la consciència, tot i que estaven segurs que si ho feia, les seqüeles serien tan greus que no li permetrien una vida fora d’un centre assistencial.

Però s’havien equivocat fent bona aquella frase que val més sentència de metge que de jutge. Feia tres mesos que havia despertat i el seu cos havia anat recuperant funcions de mica en mica.

El que l’angoixava més era saber què havia passat mentre estava en coma. El primer que va demanar era com estaven els de casa que, afortunadament, hi eren tots, això sí amb més anys. Després va començar a saber com havia canviat el món des que va perdre la consciència. I el van sorprendre els canvis tecnològics i la vida connectada que portem tots plegats. De jove havia sentit companys que estudiaven periodisme que parlaven de l’Aldea Global, que va predir un tal McLuhan, però li semblava ciència ficció. Ara veia que les tecnologies de la informació i comunicació havien aconseguit interconnectar-nos i que les xarxes socials eren com la tertúlia del bar a l’engròs.

Quan va tenir l’accident, a Espanya governava el PP, de José Maria Aznar, amb el suport de CiU, de Jordi Pujol, gràcies als acords del Majèstic. Aquell govern del PP era força amable amb Catalunya, fins al punt que va apartar de la presidència del partit Alejo Vidal Quadras, que estava totalment en contra dels pactes a què havien arribat els dos governs. En aquells pactes, a part de millores en l’autonomia catalana, CiU va demanar que se suprimís la mili, una cosa que semblava impossible.

Espanya venia de 17 anys de governs socialistes presidits per Felipe González i havia experimentat canvis socials molt importants: Estat del Benestar, amb la creació del pacte de Toledo per a les pensions; universalització de la sanitat i l’educació; reforma de l’Exèrcit per desactivar temptacions colpistes; i entrada d’Espanya a la Unió Europea. Llàstima dels casos de corrupció que van afectar al govern i la relació d’alguns càrrecs de l’Estat amb els Gal, que van embrutar la gestió d’uns governs que van canviar Espanya.

A Catalunya governava Jordi Pujol i hi havia la impressió que això era un oasi enmig de les tensions que es vivien més enllà de l’Ebre. S’aplicava la immersió lingüística que havien demanat pares castellanoparlants afiliats al PSC i Catalunya anava guanyant competències previstes a l’Estatut de Sau.

Aquest era el paisatge sociopolític que hi havia quan va tenir l’accident. En canvi ara observava amb sorpresa el que havia passat a Catalunya després de l’1-O de 2017: un govern destituït, consellers a la presó o a l’exili i el president, també exiliat, reclamat pel Tribunal Suprem. I veia encara amb més sorpresa que a les properes eleccions la dreta i l’extrema dreta podien desbancar el govern d’esquerres.

Per a ell aquest escenari era inimaginable abans de tenir l’accident. En aquell moment la dreta volia ocupar el centre polític i l’extrema dreta no apareixia per enlloc. Blas Piñar i Fuerza Nueva havien demostrat la seva incompatibilitat amb la democràcia, perquè aleshores hi havia la sensació que el franquisme s’havia acabat. Però ara, veient Vox, tenia la certesa que el franquisme sociològic no havia mort i que el polític havia despertat.

Subscriu-te per seguir llegint