«Black Friday» electoral

Podeu saber només per la cara si el seu propietari mira un anunci d’un lubricant per tenir un sexe més fluid o un espai electoral dels que sovintegen quan s’apropen unes eleccions? Creieu que hi ha alguna diferència en l’estratègia de màrqueting d’un refresc per l’estiu i la campanya d’un partit polític? En la democràcia parlamentària –remarco lo de parlamentària perquè amb la història del procés i la presència de partits polítics autoanomenats antisistema, uns partits que el sistema acull amb els braços oberts perquè els veu com anticossos que no faran altra cosa que reforçar les seves defenses-, hi ha qui pensa que la democràcia consisteix en dipositar un vot en una urna made in China, o que es compleixi la voluntat del poble reunit en assemblea enmig de la plaça: mana el poble i els polítics obeeixen –cada vot és una palleta d’or pel partit polític que se’n beneficiï, motiu pel qual la campanya electoral es converteix en una operació publicitària enveja del mateix Black Friday d’Amazon. Als polítics els agrada dir que els seus votants no se’ls pot enganyar perquè són espavilats i saben prou bé el que voten. Si així fos, si estiguessin convençuts que els seus potencials votants són einsteins, potser s’ho pensarien dues vegades a l’hora de vendre’ns el seu producte miraculós contra la calvície. Aquests votants ideals saben quin peu calça el seu partit polític i en què gasta o malgasta els seus impostos, i preferiran quedar-se a casa a llegir a Proust abans que acudir al míting del partit. No, els partits polítics saben que no tracten amb ciutadans, saben que tracten amb una gelatina que se la pot canviar de recipient sense que es desfaci, que tracten amb consumidors que avui se’ls convenç perquè els donin el seu vot i demà perquè comprin un fèretre d’oferta al súper.

Pels admiradors d’Indiana Jones tant és que hàgiu vist infinitat de vegades la del temple maleït, en l’escena en què Jones, la cantant Willie Scott i el petit Tap, cauen o no cauen de l’escala de cordes, el neguit se us continuarà posant al cor. Sabeu que no poden caure, però en estar en sincronia emocional amb la pel·lícula el que us pugui dir la raó és paper mullat. Igual passa quan escolteu un discurs polític del vostre partit, si sou de Vox us creureu, tot i que la raó us dirà que no pot ser, que tornarà el Diario Hablado o que a les escoles es cantarà a primera hora el Cara al sol, o si sou de Junts per Cat i us diuen que el President Puigdemont arribarà a casa nostra des dels Pirineus muntat amb un cavall alat blanc per proclamar la independència, no podreu evitar que us caiguin quatre llàgrimes a pesar que pensareu que és massa bonic per ser veritat.

No tothom creu que l’home ha de ser un animal polític. El mateix Epicuri, un filòsof presocràtic, que vol dir anterior al tàndem Sòcrates/Plató, aconsellava mantenir una distància prudencial amb el circ de la política. Considerat un hedonista, fomentava el goig terrenal, l’amabilitat amb el propi cos, l’harmonia dels plaers, la felicitat que proporciona una conversa amb amics, el coneixement que ens allibera de la veu de l’oracle i de la fúria dels deus, mentre que aquell parell de sòmines començaren a fer volar coloms i a extraviar-se en el món de les idees immaculades. Les religions monoteistes reblaren el clau i la vida agafà el camí d’un món nou per una vida nova. La política en democràcia s’ha contagiat del món il·lusori i levita enmig de núvols d’oratòria grandiloqüent, de bones intencions, de promeses, d’utopies, de mentides perdonables, mentre que la gent a ras de terra se la mira amb una mà fent visera sense acabar d’entendre el que escolta.

Subscriu-te per seguir llegint