Vampirs a l’«after»

Amb els primers raigs del sol d’agost, de vegades al migdia, de vegades a la tarda i fins i tot l’endemà, amb el mateix sol del matí anterior caient a plom amb l’efecte nociu que destrueix el vampir, sortien de l’«after hour» col·locats com polls. La roba enganxada al cos per la humitat, la jaqueta arrugada i la camisa en mode faldons sobre uns pantalons com un quadre abstracte, esquitxat de taques de diverses barreges d’alcohols i no vulgueu saber de què més, empremtes reconeixibles d’una nit de gresca i buidor; potser el coll emmascarat de maquillatge d’un intent de flirteig de quatre hores abans, els peus cremant i inflats de tantes hores suportant el cos o de ballar en cercles sobre un terra enganxós, trepitjant com Neil Armstrong ho va fer a la Lluna, el telèfon de un desconegut anotat a corre-cuita a la targeta del local, la boca resseca i el serrell soldat a un front sorrenc cimentat de moltes suors de diferents hores. El que restava de dia semblava l’Alpe d’Huez.

Vestits de dissabte nit, sense un duro a la butxaca i barrejats amb els turistes que a aquesta hora es disposen a conquerir un condomini de sorra pròxim a la riba; o barrejats en temps llunyans entre els qui trotaven feliços fins a un aperitiu de vermut i sardines a 100 pessetes, s’arrossegaven, com avui encara, els últims supervivents de la nit de platja de tants enclavaments de la costa espanyola.

És igual en quina part del litoral passés això. Encara se celebra com un costum ancestral que –per pudor i responsabilitat paternofilial– no s’ha transmès mai de pares a fills, però que en una part de la joventut ha transitat d’una generació a la següent com un hàbit estival. Inesperada, gairebé furtiva i emocionant alhora, la nit vampírica representava la pèrdua de la virginitat noctàmbula després de la qual molts resolien no repetir l’experiència. Altres no van tornar a desfer el camí des de la primera vegada que van sortir reptant d’un antre de costa, deixant-se la dignitat a l’interior d’un after des del moment en què el DJ anunciava el final de la sessió amb una peça d’Snake Corps, l’enèsima vegada a la matinada que sonava l’èxit de Chimo Bayo o l’última remescla d’«acid house» portada del clubbing de Londres.

Passats els anys, es recorda tot allò entre la nostàlgia i la vergonya. Per als que agraden de sospitar que la joventut d’ara no té remei, lamento decebre’ls. Els joves de fa 35 o 40 anys, pares i mares de la xavalada que avui surt d’un altre tuguri amb les ulleres d’un ós rentador –igual que abans–, feien exactament el mateix, amb la diferència que els de llavors van tenir l’oportunitat comprar una casa, adquirir un parell de cotxes al llarg de la vida laboral o cobrar dos anys complets d’atur. Alguns fins i tot van arribar a formar una família, desestructurada o no. On abans sonava «house» ara es punxa Steve Aoki o Carl Cox.

Els «after» eren i són locals de recollida de calaveres arrossegats per un cotxe escombra invisible, on acabaven i acaben les restes del límit horari de les discoteques i bars del moderneig. Caus canalles aptes per deixar anar la llengua, on el que és interessant passa als lavabos i el que és tediós a les barres; cambrers i cambreres que suporten la xapa del que es resisteix a tornar a casa i a passar les hores següents menjant sostre, històries que es repeteixen com a etern retorn des del darrer quart del segle XX, quan Radio Futura cantava «Luna de agosto, / hazme llegar a mañana / sin este sueño asesino. / Madre y señora del vino. / Luna de agosto».

De vegades em poso a internet per saber què va ser d’aquells amb qui vaig coincidir quan faltaven deu o dotze anys per acabar el segle. Alguns són avis, un presideix una filial d’una empresa de l’Ibex; uns quants continuen sent vampirs, eterns cràpules trets d’una novel·la d’Anne Rice. Altres han mort. Facebook és ple de comptes abandonats que ja no atén ningú, un metavers fantasma poblat de gent que ja no és entre els vius on els arbustos de rodamóns creuen d’una banda a l’altra el carrer virtual a mercè d’un vent imaginari. El titular no va deixar la contrasenya i segueix, amb el temps detingut i el seu àlbum de fotos ple de somriures i records de quan sortia de l’«after», d’aquelles nits d’agost que empalmaven amb el sol del matí i semblava que podien prolongar-se per tota l’eternitat. I va resultar que no.

Subscriu-te per seguir llegint