Prou

A banda del fet en si mateix, que ha fet evident un problema que es reprodueix dia rere dia fora de focus i amb una fastigosa impunitat, el més sobtant del cas Rubiales és el debat de les percepcions. És a dir, que hi ha gent que ha entrat en la delirant espiral de posar en dubte la versió de Jenni Hermoso i no veure maldat en les intencions de l’agressor, com si el seu gest fos un simple acte de lleugeresa o, pitjor encara, un gest de complicitat. Totes aquestes opinions a favor de Rubiales traient ferro a l’episodi tenen un denominador comú: la negació sistemàtica que durant molt temps hem viscut en un marc mental repugnant. Cap home que tingui dos dits de front pot negar, sense que li caigui la cara de vergonya, que tots i cadascun de nosaltres ens hem comportat com ell en algun moment de la nostra vida. I no una vegada, no, sinó moltes. Potser no hem fet cap petó a la boca no desitjat ni hem grapejat unes jugadores de futbol amb el pretext d’una suposada eufòria, però hem dit coses, hem provocat coses, que no disten en absolut del comportament d’aquest neandertal. Per tant, ja no és només que faríem bé de revisar les nostres herències i els nostres costums, d’examinar a fons la nostra relació amb els entorns femenins, sinó que hem de contribuir activament a aplacar aquest missatge interessat i ideològicament perillós segons el qual Rubiales no va fer res mal fet. La seva actitud és un mirall per aprendre a construir un món on la seva voluntat de sotmetre les dones no tingui cabuda, perquè en el fons el que va passar aquell dia és el resultat d’una conjura masculina que es remunta més enrere del que volem admetre. Quan l’individu en qüestió va voler fer-se la víctima, en realitat estava posant en escena el tipus d’actitud que ens ha portat fins aquí, a tots, i que hem de trencar de manera irreversible, entre tots. I no cal entrar a Twitter per trobar-se defenses descerebrades del seu gest, perquè si apliques els sis graus de separació descobreixes que ets a molt pocs graus de persones que pensen el mateix que aquests abanderats de les percepcions. Sí, va ser una agressió i sí, ens interpel·la als homes. No «també» als homes, sinó «sobretot» als homes, perquè n’hem estat còmplices, potser des de la inconsciència, però còmplices. No s’hi val a cridar ara i després repetir els vells esquemes: això va de dir prou per sempre més.

Subscriu-te per seguir llegint