Excuses per somriure

Divendres d’agost. Soc a Barcelona. Tenia moltes ganes que arribés aquest dia: he quedat amb l’Iñaki per dinar, amb l’Imma per fer el cafè, i amb en Sergio per sopar.

Quan estic al restaurant on he quedat amb l’Iñaki, m’avisa que farà tard. Arriba amb cara de cansat. Ens abracem, ens fem dos petons, seiem a taula. No em vol explicar què li ha passat a la reunió que l’ha fet endarrerir, però dedueixo que no ha anat com ell esperava. Obviem el tema, i ens posem al dia de com ens van les coses, ens expliquem anècdotes, recordem peripècies, riem. Passen dues hores sense que ens n’adonem. «He de tornar», em diu, quan s’adona que el temps ha volat. Ens barallem per pagar. L’acompanyo un tros, ens tornem a abraçar. «Quan torni per Barcelona, t’ho diré», l’aviso. «M’encantarà, que ens han quedat moltes coses per explicar-nos!», respon, amb aquell mig somriure tan seu.

Li envio un whats a l’Imma per avisar-la que vaig cap on hem quedat, molt a prop. Quasi no l’he ni d’esperar. «Princesa!», la sento cridar-me. Em giro i la veig arribar, somrient, amb la cara il·luminada. Se’m llença a sobre per abraçar-me. Ens diguem l’una a l’altra que estem guapíssimes. «Però fas cara d’esgotada», observo. «Ho estic», admet. Fem un cafè en gel en una terrassa a l’ombra. Parlem de les poques ganes que tenim de que s’acabin les vacances, dels últims viatges que he fet, de bestieses sense cap ni peus. «Una vegada en Buenafuente va preguntar-se per què, quan t’ensabones el cabell, la primera vegada no fa escuma, però la segona, sí», recorda ella. «És veritat!», em sorprenc. Riem d’aquesta absurditat. Quan ha de marxar, ens estrenyem fort i ens diguem que ho hem de repetir.

A en Sergio fa quatre o cinc anys que no el veig. Està igual, però em sembla que fa més ulleres de les habituals. Sopem en un vietnamita mentre li faig un interrogatori, però és evident que no té ganes de parlar d’ell, o sigui que desviem la conversa cap a altres llocs. Després de sopar, fem una passejada pel Born. Em passa el braç per les espatlles i jo l’agafo per la cintura. «No es la mejor noche para andar abrazados», constata. Té raó: fa molta calor i hi ha molta humitat, però ens és igual i seguim caminant enllaçats. A la plaça de Sant Pere em fixo amb les gàrgoles, i em pregunta, mentre somriu una mica, si he vist com una m’ha picat l’ullet. Parlem de la màgia, de com desapareix de les nostres vides sense que ens n’adonem. Enyorem el monstre del llac Ness, el Ieti, les fades. L’acompanyo al cotxe, ens abracem i diguem que ens hauríem de veure més.

No he deixat de pensar en ells. Els tres passen per situacions difícils, d’aquelles que et capgiren la vida. Puc endevinar, d’alguna manera, la seva pena, i donaria el què fos per poder-la diluir ni que fos una mica. Tres persones extraordinàries a les que se’ls ha desmuntat el seu dia a dia i, malgrat tot, aquí estan, fent màgia –cadascuna a la seva manera– i buscant excuses per somriure.

Subscriu-te per seguir llegint