La gran victòria

La Candela m’explica que la seva amiga Lupe fa uns mesos que té nòvio i està molt contenta. «Ai, me n’alegro!», li dic. «Dona-li records», afegeixo. I immediatament li pregunto si la Lupe se’n recorda de mi. La vaig conèixer un dia que la Candela va decidir ajuntar tres amigues seves que no havíem coincidit mai. Vam quedar per fer un còctel en un rooftop (una terrassa de tota la vida, vaja) d’un hotel de Barcelona. Allà vaig conèixer també la Judith, i vam passar una tarda la mar de divertida les quatre. Recordo que la Lupe bevia tequila com si fos aigua (de fet, com que vaig arribar més tard que elles, vaig estar una bona estona pensant-me que el got amb líquid transparent que tenia entre les mans era aigua). Recordo que la Judith portava unes sabates xulíssimes i que vam descobrir que, a més de la Candela, teníem altres amics en comú. Recordo que va ploure una mica però que no ens vam moure d’on érem, immerses en una conversa caòtica. Recordo que ens vam fer una foto les quatre juntes, molt somrients, i que vam dir que ho havíem de repetir algun dia. Recordo que vam marxar quan el sol ja baixava i el cel va prendre un to entre vermellós i daurat després de la pluja, i que la Candela va treure el mòbil per fer-ne una foto.

«És clar que se’n recorda de tu! De fet, et menciona sovint», contesta la Candela, llançant l’esquer. I jo pico, és clar. «Ah,sí? I què diu?», pregunto, encuriosida. «Sempre diu que «Anna, la amiga de Candela, es la única persona que me habla en catalán. ¡La única!». Miro la Candela amb una barreja d’estupefacció i desaprovació, i abans no pugui dir-li res, ella s’avança. «Ja ho sé, ja ho sé. Però ens vam conèixer parlant en castellà i ara em costa molt fer el canvi! I, a més, com que vull que m’entengui ràpid, així és més fàcil».

Penso en la Luci, que de vegades m’ha demanat ajuda amb algun tràmit que ha de fer. Quan la vaig conèixer em va explicar que és d’Equador però que portava vuit anys vivint a Girona. M’he negat sempre a parlar-li en castellà. Penso que, amb vuit anys, pot entendre perfectament el català. Però no. No hi té cap interès. I, me n’adono, tampoc li ha fet cap falta. Sempre em diu que no m’entén. I jo sempre li repeteixo el que acabo de dir. Si veig que continua fent cara de lluç, busco altres paraules per dir-li el mateix, però segueixo fent servir el català. Com a últim recurs, li acabo traduint: «Res» vol dir «nada», vale?» No és ràpid, no és pràctic, no és fàcil. Al contrari: és força desesperant. Però em prohibeixo a mi mateixa canviar d’idioma, encara que sovint tinc la temptació de fer-ho. Tot això em passa pel cap mentre la Candela em justifica per què no parla català amb la Lupe.

«Però la Lupe entén el català, no?», encara li pregunto. «I tant! Però així anem més al gra», respon, sense cap mena de remordiment. La Carme Junyent, allà on sigui, es deu estar posant les mans al cap.

Ah, sí. Me n’oblidava: però quina gran victòria, poder parlar en català al Congrés, eh?

Subscriu-te per seguir llegint