Estar al dia

Segur que us heu trobat que, moltes vegades, la gent us comença a recomanar una sèrie que no teniu ni idea que existia. O bé descobriu que un dels productes televisius imprescindibles de l’any en curs encara no s’ha estrenat, o que si ho ha fet resulta que és en una de les poques plataformes que no teniu. També passa que us avisen que hi ha tal sèrie a tal plataforma, però aquesta mai us l’havia situat entre les vostres potencials preferències. Amb això del streaming està succeint que les sèries més populars queden ràpidament fagocitades per la següent estrena, i que els contenidors de contingut semblen dissenyats pel pitjor enemic del producte. I el gran sacrificat de tant desori és justament el que hauria de permetre ordenar-ho: el criteri. En general assumim que allò que tenim a l’abast també ho tenen la resta de les persones que ens envolten, però, també en això, cada casa és un món. Ni tothom es pot permetre tenir tantes plataformes, ni sovint hi ha el temps que permetria gaudir-les. Estar al dia, en aquest sentit, és un esport de risc. Per tant, els que ens dediquem a predicar sobre les bondats de la ficció televisiva ens trobem recomanant coses que tenen un públic més limitat del que ens imaginem. Aquests dies està passant amb una de les grans sèries d’aquest 2023, Poker face. És una autèntica meravella, un deliciós homenatge als policíacs dels anys 70 en què cada episodi (fita poc habitual) és un prodigi d’escriptura i realització. Però resulta que només és accessible en una plataforma, SkyShowtime, que no té ni de bon tros el nivell de subscriptors de Netflix, Amazon o Disney Plus. Acabes, doncs, predicant al desert, perquè la saturació de l’oferta televisiva provoca que el producte no tingui la l’atenció que es mereixeria. Amb tanta plataforma la bombolla ja està esclatant, però igualment s’està ajornant el debat sobre la seva viabilitat perquè, ja se sap, preferim esprémer els fenòmens abans que raonar-los. I és una llàstima, perquè el perdedor no serà l’algoritme, sinó la llarga llista de creadors i talents que s’esforcen a fer sèries molt suggestives i que, si la cosa peta, veuran com la seva obra queda dissolta a la memòria col·lectiva com llàgrimes a la pluja. Alguns encara defensem que les crisis de l’era de la virtualitat i de l’intangible tindrà un únic antídot, que no és altre que el retorn a ple rendiment del format físic i d’això tan romàntic de trobar-li un lloc a les prestatgeries. Temps al temps.

Subscriu-te per seguir llegint