Aragonès plora pel Club Super 3

Mentre allà a Madrid els congressistes s’embolicaven en batalles polítiques pel poder, mentre a Waterloo la baralla era perquè els que ostenten un govern imaginari pretenen manar en un parlament imaginari i alguns diputats imaginaris es rebel·len, en el Parlament de Catalunya es feia política amb majúscules, s’honrava allò que Aristòtil va batejar com a Politiká: Pere Aragonès clamava des de la tribuna, alt i fort perquè el món sencer en prengués bona nota, contra la supressió del Club Super 3.

És cert que hi havia en aquesta crítica molta part de greuge personal, ja que es tracta del programa que sol veure a la tele mentre es menja el pa amb xocolata del berenar (si ha fet abans els deures, que a casa són molt estrictes), però això no resta ni una mica de valor al seu discurs, que queda ja per a la història al costat dels de Kennedy, De Gaulle i Churchill. I de Martin Luther King, és clar: «Jo tinc el somni que un dia tots els nens de Catalunya gaudirem de nou amb les aventures de Petri i de Tomàtic», li va faltar dir al màxim representant dels infants catalans. Cap home oblidarà mai el dolor que transmetia la mirada de Pere Aragonès el dia que per fi va despullar la seva ànima en públic.

Ni tan sols la barba postissa que sol posar-se abans de les compareixences en públic per a passar per adult, podia ocultar la tristesa del vailet a qui li van pispar el seu programa favorit de televisió. Fan malament els qui es burlen de les llàgrimes d’un nen, ells també ho van ser un dia, encara que pretenguin oblidar-lo. No haurien reaccionat amb idèntica rebequeria si en la seva infantesa els haguessin suprimit Los chiripitifláuticos o Los payasos de la tele? No haurien aprofitat qualsevol tribuna, encara que fos la d’un devaluat Parlament català, per a mirar als ulls de la humanitat i cridar «ploro perquè no em deixen ser nen»? No es mofin, per tant, de qui governa Catalunya, ja que abans que polític, és nen, i té els seus sentiments. Que un governant mostri el seu propi dolor no és motiu de vergonya, al contrari, ens el fa més humà, l’apropa a les llars de tots els catalans, que voldrien agafar-lo a coll i assossegar-lo, vinga, vinga, no ha estat res, ja veuràs com demà tot s’arregla.

Els fets, és a dir, l’eliminació del programa, van succeir fa anys, però aquestes coses no s’obliden, per a Aragonès va ser un cop tan cruel que en continua culpant a Junts Contra la Infància (o com es diguin avui), que eren els qui controlaven aleshores TV3. No devia ser aliè al programicidi el fet que el Club Super 3 imprimís carnets de soci, cosa que copiaria anys més tard el Consell de la Republiqueta. Succeeix que, mentre els carnets del Super 3 eren de franc i donaven dret a descomptes i passis gratuïts per a un munt d’activitats, els carnets del club de Waterloo són de pagament i continuen sense tenir cap utilitat. La comparació, més que odiosa era cruel, i com que l’enveja sol ser al darrere dels més esgarrifosos actes polítics, a JuntsxTV3 (o com es diguin avui) no li va tremolar la mà a l’hora d’assassinar el màxim rival en l’àmbit dels clubs infantils. No només no li va importar causar així infinit dolor al nen que fa com que governa Catalunya, que somiava de conèixer personalment un dia a Petri i, qui sap, potser asseure-se-li a la falda, sinó que li va suposar un plus. Així de despietada és avui la guerra política a Catalunya, que hi ha molts diners en joc.

Subscriu-te per seguir llegint