No escorxeu al conillet dolent

No vull ser jo la que surti a defensar a Bad Bunny però, després de tot el que s’ha dit d’ell i de Baticano els darrers dies, la veritat és que em venen ganes de riure. I ara que m’he llegit la lletra sencera, encara més. Si ja ho avisa: «Tal vez mi música no sea sana, pero yo no me inventé el sexo ni la marijuana».

La música serveix per transmetre sentiments, emocions. Siguin els que siguin. Alegria, amor, desig, tristesa, ràbia, enyorança, despit (que li ho preguntin a la Shakira!). I les emocions, per sort, no són políticament correctes. A mi no m’agrada Bad Bunny, però posar-nos a analitzar les seves lletres per demonitzar-lo em sembla ridícul. Sobretot perquè crec que la gran majoria dels que les canten, com la nostra generació en el seu moment, no processa ni interioritza el seu significat.

Que aquí ens esquincem tots les vestidures amb les lletres del reggaeton –que són masclistes, que fomenten la violència contra les dones, que només parlen de sexe, que com sortiran els nostres joves si van cantant aquestes cançons–, i ens oblidem de les que escoltàvem nosaltres quan érem adolescents. Encara veig la cara de la mama el dia que jo estava rentant plats amb els walkmans posats, escoltant Sopa de Cabra. Va entrar just quan jo m’esgargamellava cridant «no podría estar ni una noche más sin chupar tu sexo, el sexo que me hace feliz! Penetrar tu sexo, penetrar tu sexo… por delante y por detrás!».

Dels mateixos Sopa de Cabra tenim un altre exemple meravellós. Recordeu la lletra de Tenia divuit anys? «No tenia complexes i sí molt de morro, tan sols pensava en posar-se bé, li agradava mirar-se el forat del cul. No tenia complexes, ni tampoc dignitat. Almenys les putes de veritat saben treballar. Tot era vici, tot era sexe, i la molt guarra sense complexes».

Un altre tema que vam cantar milers de vegades és el romanticon Burbujas de amor, de Juan Luis Guerra, sense arribar ni tan sols a imaginar-nos que potser (només potser), quan entonàvem allò de «quisiera ser un pez para tocar mi nariz en tu pecera y hacer burbujas de amor por dondequiera, uoooh, pasar la noche en vela mojado en ti» estàvem parlant d’un cunnilingus.

Vam ballar i corejar cançons com La mataré, de Loquillo –«uuuuh, por favor, sólo quiero matarla, a punta de navaja, besándola una vez más»– o Corazón de tiza, de Radio Futura («y si te vuelvo a ver pintar un corazón de tiza en la pared te voy a dar una paliza por haber escrito mi nombre dentro»), que ara ja no es poden cantar. Vam saltar amb les lletres pijogamberres dels Hombres G, la meitat de les quals avui estarien prohibides per saltar-se totes les normes de l’avorridíssima correcció política («hemos llegado a un oasis repletito de moros, mataremos cinco o seis y beberemos un poco»), i vam plorar amb temassos tristíssims com Sin ti no soy nada, d’Amaral, tan criticat perquè se suposa que et roba l’autoestima, però que descriu exactament el que hem sentit molts quan la persona que estimàvem ens ha deixat.

I, escolteu-me, tampoc hem sortit tan malament, nosaltres, no?

Subscriu-te per seguir llegint