El turó aïllat

El barri de Torre Gironella té dues parts: a la de Baix, s’hi pot accedir des del Passeig Arqueològic i les restes de l’antiga torre que li donen nom al barri, i a la de Dalt, principalment per la pujada de les Pedreres, deixant a l’esquerra la torre Alfons XII. Els seus habitants són gent provinent principalment de províncies andaluses arribades a Girona a partir de mitjans del segle passat, tot i que, lògicament, avui ja amb descendència catalana que, com els pares i els avis, se’n preocupen i tenen cura de l’estat i la millora de l’indret on un bon dia varen decidir que aquell turó aïllat entre Montjuïc i la ciutat podria ser un bon lloc per a viure-hi. El sector que toca amb el carrer dels Marlets es va poder legalitzar molt aviat tot i que la distribució dels carrers amb una pendent molt pronunciada impossibilitava gairebé una adequada planificació urbanística que ajudés a superar alguns dels problemes d’accés i de serveis que han imperat en aquest barri des dels seus inicis.

Va ser a finals del segle passat quan l’ajuntament decideix que ja és hora de legalitzar la zona de dalt i ho pot fer gràcies a un acord amb el ministre de Defensa Narcís Serra que possibilita la compra-venda dels terrenys per, posteriorment, adjudicar parcel·les als ocupants en una delicada operació de consolidació urbana que va comptar amb els bons oficis de l’advocat municipal Joan Vila. Avui en dia, queda pendent la tercera pota del barri més propera al Pirulí de la Telefònica però aquests són terrenys afectats pel parc especial de Les Pedreres amb una problemàtica més difícil de resoldre. Aquesta és la mini història recent d’un barri l’origen del qual podria ser, segons l’historiador Santiago Sobrequés, fins i tot anterior a l’època romana ja que en aquell indret «ya existia un poblado ibérico en la parte alta que Ptolomeo conoce con el nombre de Gerunda». Efectivament, Torre Gironella té una història que posteriorment enllaça, efectivament, amb l’existència de les torres de defensa i la seva importància en el transcurs de la Guerra del Francès els anys 1808 i 1809. Un molt ben documentat article de Toni Quintana al llibre Girona i els seus barris, que va editar l’Ajuntament de Girona l’any 1983, oferia al lector tots els elements que ajuden a copsar la realitat d’aquest barri gironí.

Però han passat els anys i, pel que sembla, aquella empenta per millorar les condicions d’un barri humil i apartat del centre ha minvat si no ha desaparegut del tot. Els veïns viuen en un turó aïllat amb magnífiques vistes sobre la ciutat de la qual en formen part però més enllà de vagues promeses per part del consistori encara no disposen d’un accés digne que els permeti pujar i baixar a peu i amb seguretat per la vessant de Torre Alfons XII. Lamenten també que els diumenges no tinguin servei de la línia regular de bus com la resta dels barris gironins. Ho han reclamat, és clar, però la resposta oficial sempre és negativa perquè... «no surt a compte». És a dir, el govern d’abans i d’ara amb la CUP, apliquen l’elemental lògica capitalista de rendibilitat econòmica malgrat tractar-se d’un servei públic municipal que, teòricament, s’hauria de mesurar amb d’altres paràmetres de caràcter social i de benefici comunitari. Malauradament, sembla que aquesta «lògica» s’ha mantingut des que la línia 7 del transport urbà es va fer arribar fins a dalt de tot d’aquest turó aïllat, però potser començaria a ser hora de canviar aquesta norma que no fa altra cosa que mantenir la llosa de la marginalitat diferencial. Recentment, el Consell d’Estudiants de la UdG ha demanat més freqüències en les seves línies del bus urbà, una petició raonable però que segurament haurà de passar el garbell de si la proposta «surt a compte» o no abans que el govern municipal decideixi oferir aquest servei. Els veïns de Torre Gironella ja saben que no, com també ho saben, en aquest cas en relació a la recollida d’escombraries, els de Font de la Pòlvora. I així anem.

Subscriu-te per seguir llegint