«I am a Catalan»

Així va iniciar el seu discurs Pau Casals a les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971, en l’estrena de l’himne de l’ONU que el violoncel·lista havia composat.

Pau Casals, que va morir el 22 d’octubre de 1973, ara fa 50 anys, en el seu discurs a les Nacions Unides recordà l’abat Oliba i interpretà al violoncel el Cant dels ocells, una melodia que, com digué el músic del Vendrell, naixia de l’ànima de Catalunya i que és com un cant de pau.

Durant la República, Casals es convertí en un símbol d’una Catalunya que anhelava de ser un país més lliure. Fidel al govern republicà i al seu compromís polític i social, Casals va fer diversos concerts benèfics a favor de la República i va contribuir econòmicament a la causa republicana, tot aportant de la seva butxaca diners al govern republicà. D’ací que, per la seva trajectòria democràtica i catalanista, la propaganda franquista qualificà Pau Casals de maçó i jueu (com feia sempre el règim amb els qui s’oposaven a Franco) i d’haver mostrat un «antiespañolismo marcado».

A més, el franquisme censurà els escrits de Casals i vigilà obsessivament les seves activitats, amb un control compulsiu de la seva vida privada. La dictadura també interferí en els governs dels països on Casals tenia una activitat pública.

Aquell 24 d’octubre de 1971, aquest gran violoncel·lista i reconegut director de fama mundial, compromès social i políticament amb la democràcia, va fer referència a l’abat Oliba, fundador del monestir de Montserrat. Amb paraules sentides i plenes d’emoció, Casals digué: «Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré perquè. Catalunya va tindre el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Toluges, una ciutat que avui pertany a França, però que abans era de Catalunya, per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava en contra de la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà!».

Ara que celebrem els 50 anys de la mort d’aquest gran violoncel·lista, cal que recordem amb agraïment les paraules de Pau Casals sobre l’abat Oliba, renovador de la vida eclesial dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i fundador de Montserrat.

Casals, home de diàleg i de pau, demòcrata i catalanista, d’alguna manera tenia una certa semblança amb el bisbe Oliba, defensor dels més dèbils de la societat d’aquell moment, promotor de la Pau i Treva i pare de la pàtria en la Catalunya naixent.

Subscriu-te per seguir llegint