El vell professor del Vivales

M’ho va explicar un vell professor universitari que va tenir com a alumne al Vivales, quan encara es deia Puigdemont.

-El vaig haver de suspendre quatre vegades de la mateixa assignatura. Era burro. Molt burro.

No sembla que hagi millorat gaire les seves aptituds intel·lectuals, ni tan sols ha aprofitat les seves vacances a Bèlgica per a conrear la ment, i això que no hi ha gaires més coses a fer en aquell estrany país. Doncs ni així. El que la natura no dóna, Waterloo no ho presta.

El Vivales té altres qualitats. De fet, la història és plena d’individus que no tenien traça per als estudis i van acabar triomfant. Al Capone, sense anar més lluny. Que el Vivales no serveixi per als llibres, no significa que no pugui guanyar-se dignament la vida. Ho vaig descobrir ahir, quan, aconsellat per un amic, vaig voler afiliar-me al Consell de la Republiqueta.

- Tu apunta-t’hi, que quan en Sánchez li concedeixi l’amnistia, el paio enxamparà algun càrrec, i tothom que tingui aquest carnet «Amic del Vivales» -no és altra cosa el Consell de la Republiqueta- tindrà premi, no dic que amb el teu historial et doni un càrrec, però potser et convida a dinar.

A fe que ho vaig intentar. Vaig entrar a la web amb totes les ganes del món, però van anar desapareixent en comprovar que, cada vegada que em semblava tenir a l’abast de la mà l’anhelat carnet «Amic del Vivales» se’m preguntava de quina quantitat seria la meva donació, i amb quin mètode preferia fer-la efectiva. Tot plegat demostra que algú pot ser burro, fins i tot molt burro, en els estudis universitaris, però molt llest per a fer diners sense treballar. L’única assignatura que devia aprovar el Vivales en la seva aventura per la facultat de Lletres, suposo que seria la de l’estudi de la picaresca espanyola.

La meva excursió per la web del Consell de la Republiqueta no va ser del tot en va. Em va permetre descobrir que en tot el que no sigui viure de gorra, el líder espiritual llacista continua tan pallús com en la seva època universitària. Aquest Consell que es va treure de la màniga i que pretenia arribar al milió d’afiliats, arriba a penes als cent mil, i això que se’ls regala un carnet la mar de bonic. Inútil però bonic. De tots aquests, un trist 4% s’ha pres la molèstia de votar -i això que podien fer-ho telemàticament, sense aixecar-se del sofà, i durant tota una setmana- per a decidir si donar suport o no a Sánchez en la investidura. Per si tot l’anterior no fos suficient mostra d’inutilitat, els pocs que van votar van decidir majoritàriament que demà m’afaitaràs, que ni suport a Sánchez ni amnistia per al Vivales ni res. I això que el 4% devien ser els familiars i amics íntims, la resta ni tan sols se’n recorden d’ell.

Durant les últimes setmanes, els seus propis fidels, els que van arribar a empassar-se el conte del Consell de la Republiqueta, amb la seva assemblea i el seu govern i tot, estan començant a criticar al Vivales. No fa gaire, l’assemblea de representants va acusar els inquilins de la mansió de Waterloo, el Vivales i Comín, de ser poc democràtics. Les 121 persones que formen l’assemblea són tan espavilades que han trigat només uns anys a intuir -sorpresa- que qui va voler saltar-se totes les lleis proclamant per les braves una republiqueta, no té un caràcter gaire democràtic que diguem.

Estan descobrint el Vivales de debò, l’estupidesa sempre acaba per sortir a la llum. En la pel·lícula Maixabel, un etarra que compleix pena de presó li pregunta a un altre per què va sortir de la banda.

- Mira, en algunes presons vaig coincidir amb comandaments d’ETA. Parlant amb ells, em vaig adonar que no són res, són uns imbècils. I aquests eren els que ens manaven.

Prenguin-ne nota els del Consell de la Republiqueta i els llacistes -si en queda algun- en general. Una altra vegada, abans de seguir a un líder, preguntin als professors que el van tenir a classe. S’estalviaran sorpreses.

Subscriu-te per seguir llegint