Viure en trànsit

Aquelles i aquells que agafem un tren cada dia acabem creant una mena de comunitat silenciosa. Hi ha qui acaba xerrant i fins i tot coneixent-se millor, i també hi ha qui es retroba amb vells coneguts a les andanes o en els moments d’adotzenament en pujar o baixar dels combois, però generalment les persones que coincidim en aquests trànsits quotidians ens coneixem de vista, però no sabem absolutament res els uns dels altres. Pots aventurar-te a endevinar a què es dediquen, si estudien o treballen, si són de ser-hi cada dia o només per algunes dates assenyalades, però compartim temps i espai, i només per això ens sentim en un mateix viatge ple de contratemps i adversitats. A més, si ets de Girona, pots tenir dues comunitats diferents: la que va en AVE (Avant, millor dit) i la que va en mitja distància. I si bé a vegades són dos móns radicalment diferents i propis de la lluita de classes representada al Titànic, passatgeres i passatgers d’un servei i altre tenim una cosa en comú: la impossibilitat d’agafar un tren que vagi a l’hora. Ja sigui perquè arriba tard a l’estació, perquè s’atura per no sabem quin merder amb el canvi de vies, o perquè triga una eternitat a creuar el darrer túnel abans del destí, ni un sol vehicle aconsegueix complir amb l’hora marcada. D’acord, sempre ha passat, i encara és molt pitjor si ets usuari de Rodalies, però els que fa anys i panys que anem i venim sabem que mai com ara s’havia produït aquest fenomen amb tanta persistència. Hi ha qui creu que té a veure amb la gratuïtat del bitllet recurrent o els descomptes de la llarga distància, però el cas és que, sigui quin sigui el motiu, fa uns mesos que ja cal que no quedis amb ningú a l’hora indicada als plafons de Renfe. No hi ha manera: fins i tot quan sembla que tot rutlla bé, acaba passant una petita demora que et fa arribar uns minuts tard a lloc. Per no parlar d’aquesta singular afició, preferiblement dels trens que surten de Sants, a arrencar a l’hora prevista i després frenar abans d’entrar en túnel per estar aturats durant 5 o 10 minuts, en el millor dels casos. I aquí resideix una de les peculiaritats d’aquesta comunitat de viatgers, que ens veiem dia rere dia les cares d’estupefacció, d’esgotament i d’incredulitat. Segurament això aporta molta més intimitat compartida que si els nostres dies estiguessin plens de vehicles precisos, informació puntual i horaris honestos.

Subscriu-te per seguir llegint