Per Sant Albert va ser, per Sant Albert

Per Sant Albert va ser, per Sant Albert, quan va tenir lloc la sessió d’amnistiadura. Parafrasejant al Rick de Casablanca, Feijóo i jo podríem dir, escurant una ampolla de whisky: «de tots els dies del món, ha hagut de triar el de la meva onomàstica». En realitat, més que bevent whisky, la sessió em va enxampar bevent cervesa. Vaig seguir el debat des de La Tahona, prenent canyes amb els de sempre. El que té de bo el grup que allà es reuneix és que insultem igual els polítics de dretes que als d’esquerres, als independentistes que als constitucionalistes, als diputats que a les diputades, sense cap distinció, deu ser que el fet de prendre canyes incita a fotre canya. Quan n’apareix algun per la tele balbotejant les seves habituals necieses, li plouen els improperis i les mofes. Suposo que la democràcia deu ser això. Per aquest motiu m’agrada seguir els debats polítics al costat de gent lliure d’ideologies, en una barra de bar. Ja va dir Camba que assistir a un debat del congrés tenint un criteri polític, és tan absurd com agafar un seient de barrera per a veure qui té més raó: si el torero o el toro.

-Feli, posa’ns una altra ronda.

Per Sant Albert va ser, per Sant Albert, que va començar a gestar-se un govern tan peculiar que necessita el suport de partits de dretes, de partits d’esquerres i del PSOE, el qual mai he sabut exactament si és d’un costat o de l’altre, probablement de cap dels dos, i és només un invent que serveix per a ostentar el poder, no importa com. Essent així, s’ha de reconèixer que compleix la funció per a la qual va ser creat. A tot arreu n’hi ha d’aquests, a Catalunya tenim a JuntsxTrincar (o com es diguin avui), no és estrany que s’acabin entenent.

Per Sant Albert va ser, per Sant Albert, quan vaig sentir alguns acceptar l’amnistia com un mal menor davant la possibilitat d’un govern del PP i Vox. Serà que, a força de freqüentar la tertúlia de la Tahona, m’he convertit en un descregut, però a mi m’és igual qui governi, res de bo espero dels uns ni dels altres. En política, a Espanya, no existeix el mal menor, tots els nostres mals són majors. Si estic contra l’amnistia no és per criteris polítics, ni per raons jurídiques, ni per motius d’estat ni per cap altre elevat fonament. Simplement hi estic en contra perquè no la mereixen. Així de senzill.

Per Sant Albert va ser, per Sant Albert, quan vaig recordar a la meva àvia, que era qui em cuidava de petit mentre els meus pares treballaven. Les poques vegades que la iaia Quimeta em castigava per una malifeta, i malgrat que la pobra es moria de ganes d’aixecar-me el càstig, si jo, amb llàgrimes en els ulls, li demanava perdó, responia indefectiblement mirant-me amb serietat:

-Ho tornaràs a fer?

I només després que jo, capcot, mogués el cap a un costat i a l’altre, m’abraçava i em besava. Va morir analfabeta, i així i tot hauria estat millor presidenta de govern que Sánchez. La iaia Quimeta no amnistiava sense més ni més, ni molt menys posava preu al perdó.

Per Sant Albert va ser, per Sant Albert, que després d’una altra ronda de canyes va aparèixer en la tele de la Tahona la intervenció de Pedro Sánchez, assegurant sense vergonya ni pudor que pactant amb els llacistes havia fet «de la necessitat virtut». No sé si seria pel soroll del bar o per la cervesa ingerida, però el que vam entendre tots va ser que havia fet de la neciesa servitud.

Subscriu-te per seguir llegint