El codi secret del governet català

D’un temps ençà, m’estic fixant que els membres del Governet, des del seu president fins a l'últim conseller, surten a les fotos agafant-se amb els ditets d'una mà els ditets de l'altra. La primera vegada que ho vaig veure, vaig pensar que era casualitat, que el fotògraf els havia enxampat a tots en el precís instant de comprovar que no havien perdut un dit. Tots els consellers fent el mateix gest alhora ja és casualitat, vaig pensar, però coses més rares s'han vist en el Governet, només cal recordar que no fa gaire van arribar a creure en una republiqueta, la qual cosa és menys improbable que oblidar-se el polze o l'índex en anar al lavabo. No obstant això, després d'observar que aquest agafar-se els ditets es repeteix en totes les fotos, individuals o de grup, vaig descartar la casualitat. Comproven tal vegada els efectes d'una recent manicura? Impossible, és un posat massa freqüent. Únicament pot tractar-se d'un senyal, d'un codi secret només per a iniciats. De la mateixa manera que els maçons es reconeixen entre ells quan, en l'encaixada, l'un pressiona amb el polze l'articulació dels artells de l'altre, també el fet d’agafar-se els ditets deu significar la pertinença a una organització secreta, a una enigmàtica corporació que s'ha proposat destruir l'estat espanyol sol·licitant el traspàs de la xarxa de rodalies o felicitant el solstici en lloc del Nadal.

Per si algú de vostès arriba a ostentar un alt càrrec de la Generalitat, permetin que els il·lustri sobre la postura que hauran d'adoptar en la foto oficial, així tenen temps d'assajar, que la cosa no és tan fàcil com sembla. Agafar-se els ditets és fonamental, però no ho és tot. D'entrada -notin que porto setmanes d'observació-, se’ls han d'agafar per la punta -no més enllà de la primera falange- i amb poca força, com si en lloc de prendre els dits de l’altra mà, estigués vostè sostenint uns cucs d'aspecte fastigós. Les mans, per la seva part, han de romandre a l'altura de la cintura: més a baix podria semblar que els consellers i conselleres es palpen les parts pudendes, i més amunt, a prop del pit, induiria a creure que estan ballant Los pajaritos, ambdues accions plaents sens dubte, però poc apropiades en actes oficials. Les cames, juntes i, si pot ser, amb les puntes dels peus lleugerament cap endins, fent així sensació de persona oprimida malgrat el seu generós sou, o més aviat gràcies a aquest, que a Catalunya un es considera més d'oprimit com més diners té. Assagi vostè tot això un parell d'hores diàries davant del mirall, si vol tenir alguna opció d'entrar a formar part del Governet.

Últimament, la cosa no es limita a les fotos. En la seva al·locució televisiva nadalenca, el nen barbut que mentre espera als Tres Reis juga a presidir la Generalitat, es va agafar els ditets en diverses ocasions, en una clara picada d'ullet a la resta de confrares que l’observaven des de casa. «Estic amb vosaltres», els deia sense paraules, sense sospitar, el molt il·lús, que algú -servidor de vostès- havia descobert el seu codi secret i no perdia detall dels seus escarafalls. No vaig arribar a comptabilitzar en quantes ocasions s'agafava els ditets, van ser diverses, probablement el nombre de vegades era també un senyal.

A La panerola, Ian McEwan traça una distopia en la qual tots els membres del govern britànic són paneroles que dissimulen la seva condició darrere d'un aspecte perfectament humà, i es reconeixen entre ells també mitjançant codis secrets. Caldrà estar atents, que no sigui això el que ha passat a Catalunya, recordin que les paneroles -igual que les mosques- tenen per costum fregar-se lleument les seves potetes davanteres.

Subscriu-te per seguir llegint