Creure en els Reis Mags

No és ficció, va passar tal qual ho detallo. La nit del 5 de gener de 1996, a casa, no estàvem pendents de l’arribada dels Reis, perquè el nostre fill tenia pocs mesos. La màgia dels mags havia format par de la infantesa, com tota la mainada. També tenia records de joventut per haver format part de la cavalcada al meu poble de Caldes i per haver transmès per la ràdio uns quants anys la de Girona. Tot formava part del passat i, de ben segur, formaria part del futur quan el nostre fill ja tingués capacitat per a gaudir-ho. A quarts de deu del vespre va sonar el timbre de la nostra casa a Fornells de la Selva. No esperàvem ningú i vaig saludar per l’intèrfon. «Bona nit, qui hi ha?» Una veu desconeguda em va respondre: «Som els Reis». «Quins reis?», vaig preguntar. «Els d’Orient, és clar». Com que no identificava el bromista vaig obrir la porta i em vaig quedar d’un peça al veure, aturada davant la porta del jardí, una meravellosa carrossa il·luminada plena de paquets. I, palplantat davant de la tanca al majestuós Rei Blanc. «Que us heu perdut? Necessiteu alguna cosa?», els vaig dir. El rei Gaspar em va dir: «però, que no hi ha un nen a aquesta casa?» I jo li vaig respondre: «sí, però té pocs mesos, encara no espera els Reis». I mentre li obria la porta el Rei em va dir: «no hi fa res, nosaltres portem regals per a tots els nens». Jo estava emocionat i no se’m va ocórrer res més que recollir el paquet i convidar-lo a ell i els seu seguici a passar a casa. «De cap manera -em va dir-. Tenim encara molts nens per visitar aquesta nit». I va tornar a enfilar-se a la carrossa, saludant-me amb la mà. I jo, amb llàgrimes als ulls, vaig veure com seguien el seu camí dient-me que mai més no deixaria de creure en els Reis de l’Orient que porten coses a tota la gent. I el pròxim dia 5 es tornarà a produir la màgia. Jo sé que els reis no són els pares. Són milers de persones que treballen aquests dies a tots els indrets perquè els Reis passin. En alguns llocs presumiran de tenir un Rei Negre de debò i a altres llocs el seguiran pintant. Tant li fa això, és integrador estalviar maquillatge, però també ho és pintar-se la cara. Fa uns anys, en un poble del que no vull recordar el nom, li van oferir fer de rei a un dels primers nois negres arribats al municipi. Els va donar una resposta genial: «m’agradaria molt, i, si pot ser, que no em toqui fer de Rei Negre». Bon any per a tothom i fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint