Pels camells, pa dur i una galleda d’aigua

Malgasto bona part del dia garbellant diaris d’escriptors a la recerca de vivències de la nit de Reis. En va. Jaime Gil de Biedma parla d’un sopar amb Juan Goytisolo el 5 de gener de 1978 al restaurant Amaya, Rambla avall, al qual acudeix a contrapèl, perquè està constipat, amb dècimes de febre, i pel record d’un «monument al tedi» en anteriors trobades amb ell. Des d’un Madrid nevat, de postal, César González-Ruano consigna en el seu quadern, el dimarts 5 gener de 1965, la mort de T. S. Eliot, qui, per cert, va escriure un poema sobre el llarg viatge dels monarques d’Orient i els seus camells, «irritats, adolorits, refractaris». Mary, la companya de Ruano –va ser millor escriptor de periòdics que persona–, s’ha encarregat «de les compres de tortells i totes aquestes coses».

Poc més. O no he sabut passar bé el rasclet. Les festes de Nadal suposen una espècie de pantà en els dietaris, fins i tot en els del minuciós i metòdic Rafael Chirbes. O bé els autors es troben capficats en la feina o fan un salt olímpic fins a mitjans de gener, quan el rumb es redreça.

Pretenia reviure la tremolosa expectació, la inquietud infantil prèvia a l’arribada dels astròlegs errants. Les sabates ben enllustrades al costat de la finestra. Polvorons, torró i tres copes de conyac Terry, el de la malla groga, per a Melcior, Gaspar i Baltasar. Una galleda d’aigua i pa dur per als camells. Ses majestats podien pujar a pols amb una corda fins al quart pis, com en el gimnàs del col·legi, d’acord, però les muntures? Era igual. Els encanteris exigeixen la suspensió de la incredulitat. El cor desbocat i un insomni que malvivia amb el requisit de dormir com un tronc perquè, d’una altra manera, passaven de llarg.

Un bon dia, quan es van reprendre les classes, una nena va assegurar durant l’esbarjo que havia sorprès els reis amb les mans en la màgia en la nit dels fets. Li vaig seguir el corrent. Jo només n’havia enxampat a un i de reüll, vaig dir, perquè es va esfumar quan vaig entrar en el menjador, deixant-me a penes entreveure la capa de vellut malva i un estrany tocat que no era turbant ni corona, sinó una espècie de caputxa, com la del mag Merlí de Disney.

La deliciosa i inoblidable angoixa d’aquells vespres. «L’anticipació és sempre pura», va escriure Angela Carter. Després, la vida ensenya a canalitzar les expectatives, el lent aprenentatge de la decepció, les desercions. Però, al mateix temps, resulta fonamental el salconduit del nen que vam ser per a continuar vivint. En la meva carta als reis demano que la salut es vessi com un mannà sobre la bona gents, temps per a dilapidar-lo al meu gust en cerques inútils i pluja. Galledes i galledes d’aigua. Que plogui a bots i barrals.

Subscriu-te per seguir llegint