Els melics

És perfectament comprensible que les dates assenyalades se celebrin amb vehemència, com també ho és alegrar-se per la pervivència d’aquells projectes que, d’una manera o una altra, formen part de la teva vida. Els 40 anys de TV3 són, en aquest sentit, una efemèride significativa per molta gent: a més de la seva evident i valuosa contribució a la projecció i divulgació del català, s’ha convertit en un membre més de moltes famílies al llarg de la seva història. Però celebrar-la no hauria d’estar renyit amb analitzar-la amb esperit crític. Hi ha moltes coses a lloar-li, i també unes quantes per qüestionar-li. Entre les primeres, la seva indiscutible valentia amb molts formats, la seva aposta per produir ficció en llengua catalana quan semblava una quimera i la capacitat per generar motlles que han acabat forjant el llenguatge audiovisual de casa nostra. Entre les segones, l’estranya afició per comptar amb els mateixos rostres (deixant-ne caure uns quants pel camí, a més), la pèrdua de nord informatiu en confondre periodisme per activisme i la sensació constant que les seves gràcies estan pensades, sobretot, per a ells mateixos. En això últim, el programa especial dels 40 anys va ser profundament (i dolorosament) revelador. Està bé tenir l’autoestima alta, i més quan ets l’ase de tots els cops (s’ha d’insistir que, per més que alguns siguin gratuïts i injustificats, d’altres se’ls han guanyat a pols), però tampoc s’acaba d’entendre que la commemoració fos tan rància, tan autoconscient i tan centrada en uns pocs. Més que un programa per celebrar l’aniversari d’una cadena pública, semblava el vídeo recordatori d’una festa privada en què tots els assistents estan encantats de conèixer-se. Per no parlar de la vergonya aliena que fan algunes bromes privades i aquesta actitud d’«això és Hollywood» quan ja fa temps que s’han tornat tirant a erràtics amb les decisions creatives. Però el pitjor del programa, i de llarg, és que només semblaven assenyalar-se uns quants escollits per figurar a l’imaginari col·lectiu. TV3 ha estat moltes coses, ha tingut uns quants canals i també una manera molt diversa d’abordar temes socials. I va semblar en tot moment que TV3 només són aquelles persones que encara hi treballen, menystenint un bon grapat de noms que també hi van treure el cap, però no tenen tants seguidors a xarxes. S’entén que no s’enumeressin tots i cadascun dels treballadors i treballadores de la casa (hauria durat com tota la filmografia de Scorsese junta), però tanta atenció als de sempre fent el de sempre va resultar fins i tot entristidora. L’haurien d’haver titulat «Els melics».

Subscriu-te per seguir llegint