La malaltia infantil de Junts

No hauria de sorprendre el vot contra la llei d’amnistia dels diputats de Junts al ser rebutjades les seves esmenes, que pretenien incloure i amnistiar els delictes de terrorisme i d’alta traïció. Responia als temors de l’independentisme radical que els jutges posin totes les traves possibles en l’aplicació d’una normativa que ha aixecat una enorme polseguera abans de ser aprovada.

A cada moviment d’alguns jutges destinat a involucrar activistes de l’independentisme en noves tipificacions penals, els dirigents de Junts exigeixen, amb els seu set vots, modificacions legislatives per intentar blindar una amnistia «integral». La proposta és una prova d’infantilisme polític, donat que la interpretació i aplicació de les lleis correspon als jutges o tribunals. I com que cada jutge diu la seva, hi ha una col·lecció de sentències contradictòries.

Per tant, la presidenta de Junts, Laura Borràs, és conscient de possibles escletxes quan, en una entrevista radiofònica, diu que: «Preferim el risc que en un moment determinat es pugui considerar que aquesta llei no és constitucional que haver deixat gent abandonada».

En la mateixa línia s’ha manifestat Carles Puigdemont, un líder sense càrrec orgànic, quan piula que «l’amnistia ha d’incloure tothom perseguit per aquesta maquinària de trinxar drets fonamentals en què s’ha convertit, per als catalans independentistes, la judicatura espanyola».

És a dir, les dues opinions responen a una actitud que, malgrat que pot estar impregnada d’idealisme, es caracteritza per la seva falta de maduresa, per subestimar la importància de les institucions de l’Estat, i per tenir una comprensió limitada i simplista de la realitat política.

De fet, la cúpula de Junts pateix la malaltia infantil d’un partit de la petita burgesia catalana que amaga la frustració de no avançar en l’estratègia de la independència unilateral.

El seu infantilisme polític es manifesta en el rebuig als acords, en la incapacitat de treballar amb altres partits, en tàctiques ridícules, en la desconfiança institucional i en menystenir les necessitats diàries de les persones.

Si a tot l’anterior s’hi afegeix l’exposició messiànica d’un Puigdemont pendent de la seva situació personal i que actua assessorat per l’embrollaire Gonzalo Boye, es perfila la imatge d’uns seguidors que s’empassen els gripaus, per la major glòria del capitost suprem

Què han aconseguit de Pedro Sánchez? Engrunes, segons els independentistes més irredempts que neguen el pa i la sal a un «estat opressor». D’altres, més assenyats, consideren victòries destacades cada petita concessió del govern central. Qui no es consola és perquè no vol.

Amb tot, Puigdemont i els seus fidels tensaran la corda fins que es trenqui?

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint