El sexe dels àngels

En què es fixen primer les dones en els homes, en la mirada, en el pentinat, en les mans, en el to de veu, en el seu interior?, i coincideixen les preferència amb la dels homosexuals? Encara que ho semblin les preguntes no són una poca soltada, veieu sinó, l’Organisme Britànic d’Autorregulació Publicitari ha prohibit un pòster de la cantant i ballaria FKA Twigs i no ha prohibit el de Jeremy Allen White, dos pòsters que formen part de la nova campanya de Calvin Klein per promocionar la roba casual, concretament la roba interior que com sabem més que guardar pudorosament la intimitat la fa més desitjable com la cel·lofana amb llacet inclòs d’un regal, mentre en un pòster veiem com es despenja una camisa de l’espatlla de Twigs, com una mà li cobreix un mugró i com llueix una natja escultural, en l’altre pòster, White, guardonat per la seva interpretació a la sèrie The Bear i actual parella de Rosalía, ho dic per complaure la xafarderia, és exhibit com un noi ben vitaminat, que li agrada fer flexions... ah, m’oblidava! llueix uns calçotets bòxer blancs ajustats, que se li posin ajustats o no és pura anècdota com podria ser-ho que anés sense perquè segons sembla les dones no se n’adonarien, embadalides que estarien amb uns cabells revoltats o amb un nas aquil·lià, mentre que la mirada luxuriosament depravada dels homes el primer que faria en veure la Twigs seria acabar de despenjar-li la camisa, en una paraula despullar-la i convertir-la en una cosa, sí, insisteix el sant ofici de la publicitat, cosificar-la i convertir-la en un estereotip sexual!

La pregunta és si cosificar –paraula lletja que recorda algun d’aquests invents de qui els fogons els han escalfat l’enteniment– és un acte que mereix la pena de galeres, espiritualitzar el cos de la dona mereixeria el primer premi en el festival de les noves masculinitats, i com es pot espiritualitzar un cos cosificat i estereotipat sexualment? No s’ha d’inventar res, molts anys enrere quan el cos d’una dona havia estat cosificat se la tancava en un convent de clausura, una altra solució seria endreçar el cos de la dona en un burka o en un xador, hàbits que com el de novícia són una benedicció espiritual per a la dona. Vivim un puritanisme institucional, un puritanisme en els mitjans de comunicació, en la literatura, en les arts... però tanmateix, no ho oblidem, l’època victoriana va ser una època gloriosa pels erotòmans, pels cràpules, pels que posaven el cos de la dona en l’altar de les muses del plaer, per les qui buscaven i oferien plaer sense demanar res a canvi, pels qui creien que uns llençols humits pels fluïts intercanviats pels amants podien ser més amorosos que l’aroma de les roses, i sempre ha estat així, l’instint reproductor amb l’esquer d’uns moments en què vivim la petite mort, que deia Bataille, se n’ha sortit amb la seva a pesar dels qui ens han volgut i ens volen espirituals, com ara aquest feminisme irracional i seguidors que opinen que a primera vista una dona se l’hauria de valorar per la seva intel·ligència i no pel resultat d’un escàner, com si tots plegats no experimentéssim un desassossec en preveure que un dia deixarem de ser una llaminadura per a llengües àvides , perquè hi ha una obvietat que s’ha de recordar, més que tenir un cos som cos, som estereotips sexuals, objectes de desig i desitjo als lectors llarga vida cosificats i estereotipats sexualment. Estic per suggerir a Iker Jiménez de Cuarto Milenio que dediqui una sèrie de programes a aquesta història protagonitzada per la inquisició publicitària, de cosificació, d’espiritualizació, d’estereotips, de mirades pures, de mirades impures i altres fenòmens paranormals.

Subscriu-te per seguir llegint