La diferència entre ser abonat i aficionat

La diferència entre ser abonat i aficionat resideix en la teva implicació emocional. Un abonat paga la quota perquè gaudeix anant a Fontajau a veure bàsquet professional. És molt lícit i no hi ha cap pega, però el Bàsquet Girona necessita aficionats i no abonats, ja que, per sort, ja té una cua de dues mil persones que volen fer-se abonats.

«Hi ha moltes maneres de perdre», «No és el fet, és el com», aquestes frases tan i tan dites, són necessàries. A mi no m'agraden massa, se solen utilitzar per ficar-ho tot en el mateix sac i, en el bàsquet hi ha molts sacs diferents. No obstant això, repeteixo, són necessàries. Per què? Perquè serveixen per assenyalar que alguna cosa no està funcionant. I qui duu a terme aquesta tasca? Els aficionats, els que es preocupen pel dia a dia del club al qual són fidels seguidors.

El Bàsquet Girona té un problema que no pot resoldre i, és que aquest any farà deu anys de vida. Per tant, és lògic no tenir una història amb triomfs i derrotes per explicar i, tampoc té una gran massa social implicada com el Baxi Manresa o el Joventut de Badalona. Equips els quals els seus aficionats viatgen, pateixen i celebren amb els protagonistes setmana rere setmana. Atenció, és important no confondre la història de l'antic CB Girona, que va jugar 20 anys a l'ACB amb diferents denominacions comercials, amb la del Bàsquet Girona. Això és la història de la ciutat.

El club que presideix Marc Gasol fa temps que treballa perquè els abonats siguin aficionats i, ho aconseguiran amb el temps, com és normal. Tot i això, trobo a faltar a aficionats contents i aficionats enfadats. Implicació. En la vint-i-dosena jornada, el Bàsquet Girona va perdre per pallissa contra el MoraBanc Andorra. Conjunt que persegueix la permanència i va igualar el seu rècord de victòries al conjunt gironí. Matx transcendental. Primer fet positiu són els cent aficionats, aproximadament, que van decidir anar fins a Andorra a animar a l'equip. L'any anterior segur que serien menys.

Sense resposta lluny de Fontajau

El partit no va anar com s'esperava, però la derrota més contundent, per mi, va ser a les xarxes socials. Un silenci eixordador. Les comparacions són odioses, però l'exemple més clar són les aficions de la Penya i el Manresa. La derrota contra l'Andorra de la manera en la qual es va produir significaria milers i milers de publicacions a les xarxes. La majoria amb carència de sentit, volent canviar a mitja plantilla o volent fer fora l'entrenador, el president i el personal de seguretat. Trobar-nos en el nostre timeline aquests comentaris és sinònim de bonança. Els aficionats s'han de fer sentir.

És que és molt senzill i pot semblar difícil d'entendre, però has d'aconseguir tenir el nombre més alt de gent enfadada per fer créixer el teu club, ja que la gent sempre està atenta quan s'ha de celebrar un triomf. Quan Marc Gasol va tornar a jugar, el pavelló es va emplenar, els abonats van augmentar i, aquesta massa social de què us estic parlant va créixer, però això és normal. Seria estrany que no fos així. El més complex és fer que els aficionats augmentin quan les coses van malament i això només és resolt amb aficionats amb sentiment de pertinença.

Subscriu-te per seguir llegint