Els àngels del desgavell

Jo esperava que triguessin una mica més, però ja són aquí. Els genets del carril central, de l’obvietat massificada, dits ara influencers, abans en dèiem prescriptors, llancen pedres que són rocs a la finestra de la meva filla. Serveix, per descomptat, l’educació de tots aquests anys, els mecanismes intel·lectuals treballats, un sistema de prestigis més o menys consolidat, els llocs on hem anat i que d’alguna manera han configurat el seu gust. Però d’una manera abrasiva i que quan vols adonar-te’n ja t’ha entrat fins a la cuina, hi ha aquest assetjament permanent de les xarxes, les hormones en dansa que afegeixen confusió i caos, i la personalitat que abans s’afirmava en la diferència intel·ligent, creativa, arrogant; ara té per gairebé únic objectiu la popularitat i el lideratge en el seu grup d’amics.

La solució no és la queixa. Queixar-se no ha resolt mai res. L’única solució és educar. I educar en aquesta selva -que vol dir aquesta llibertat- és més difícil que qualsevol repte que hagin plantejat tots els anys que ens precedeixen. Educar en la llibertat vol dir, primer, no perdre la paciència. No enfadar-se gaire. I si t’enfades, no dir les coses enfadat ni perquè t’has enfadat, sinó perquè creus que és el que més pot ajudar la teva filla. Aquesta part és fàcil de dir i d’entendre, però costa quan et pren la ira. En la mateixa línia, educar en la llibertat vol dir també no cedir a la temptació totalitària. La solució no és prendre-li el mòbil, sinó mostrar-li el perill, limitar-li alguns accessos i explicar-li per què ho fas, tenir converses que van sobre altres assumptes, però que hi tenen a veure. Educar en llibertat no vol dir retirar-li les cremetes i el maquillatge del tocador sinó explicar-li la dermatitis que patirà si en fa un ús excessiu, donar-li pautes que siguin creïbles i que no semblin agitació i propaganda contra els seus gustos pel fet de ser seus, i també posar límits i vigilar que no se sobrepassin.

Educar en llibertat no vol dir dir-li que el seu món és una porqueria ni que les seves amigues no són vàlides o els seus ídols són perruqueres comparats amb els de la meva època. Educar en llibertat vol dir entendre el seu món i estimar-lo, vol dir entendre les seves amigues i estimar-les també, vol dir parlar amb elles quan les convides als restaurants i saber com són i què pensen. Educar vol dir esmerçar tot el temps que calgui per tenir aquesta informació, i aquest afecte, per després poder-li fer a la teva filla el resum orientat de què l’envolta. I que ella vegi en el seu món reflectit al seu mirall quines són les possibilitats d’èxit d’amor i de perill, i que les entengui i les assumeixi. De res no podràs convèncer-la si no ho has viscut amb ella o si té la sensació que estàs intentant tenir raó en lloc de ser el seu principalíssim aliat a la selva.

Educar en llibertat no és garantia de cap èxit i pot sortir-te molt malament. Tan malament que la resta de la teva vida pots passar-te-la preguntant si va tenir algun sentit educar en llibertat. Jo només sé educar en llibertat, però no per ideologia o per ser un heroi de cap causa, sinó perquè penso que només la llibertat és real. La llibertat és el que cruament es trobarà la meva filla. La llibertat de prendre decisions en situacions crítiques, la llibertat que serà la seva salvació o la seva condemna. «El Misteri és que Déu s’amaga perquè puguem ser lliures», va dir-li la meva filla al Padre Carlos, i així es va guanyar el seu amor per sempre, i que sigui l’única nena a qui li ha fet la Catequesi. La meva filla tindrà diners, tindrà mòbil, tindrà cosmètics, accés al porno, a les drogues i si jo que soc el seu pare pretenc que sàpiga donar a cada moment respostes vàlides, no puc crear-li un món fictici de càstigs i prohibicions que s’esvairan més tard que d’hora i he de viure en el constant i de vegades esgotador assaig-error i sense perdre el somriure.

La llibertat cansa més, com l’amor. Per això són les dues grans ofrenes de Déu, que en el fons és una i la mateixa. La llibertat costa, és irregular, sempre es presenta d’una manera diferent i no pots exercir-la d’esma. Se’t presenta com un dret, però és un deure i sovint una condemna. De fet, Déu amb l’expulsió ens va condemnar a ser lliures.

Jo no sé si soc un bon pare. Però cada vegada que llegeixo o sento consells en la línia de prohibir penso que venen de la manca d’amor i de la mandra. És més fàcil prohibir que educar en l’ús. És més difícil la llibertat. Després la meva filla me’n fa una i una altra, i em desespera, i em fa pensar que soc un imbècil perdut en els meus apriorismes i que tenen raó els de la prohibició i els del càstig. És aquesta línia tan prima entre ensenyar-li a prendre el control de la seva vida sense perdre’l jo, i no per vanitat o per tenir raó, sinó perquè ella mateixa s’adona que encara no en sap prou i busca els meus límits. D’entre tots els equilibris que al llarg dels anys he hagut de trobar, aquest és el més inestable.

Jo esperava que la calma durés alguns anys més, però ja són aquí els àngels del desgavell. També a ells cal estimar-los per entendre i realitzar el moviment complet.

Subscriu-te per seguir llegint