Sánchez també deixarà caure el PSC?

Fa poc més d’un mes, Jaume Asens i Jéssica Albiach, líders dels Comuns, un partit que es considera d’esquerres, van venir a la Casa de Cultura de Girona a adoctrinar sobre les virtuts de l’amnistia i les excel·lències del nacionalisme. Asens, el contacte de Yolanda Díaz (Sumar) amb Waterloo, va dir que «l’amnistia és una oportunitat per crear una aliança entre les forces catalanistes i les progressistes». I Albiach que «els drets socials i els nacionals són indestriables. La plurinacionalitat és un model de futur, de redistribució del poder entre el territori i també entre els de dalt i els de baix. És un camí per guanyar drets i llibertats».

Amb PSOE i Sumar tan entusiasmats amb els partits nacionalistes, sembla que els gallecs que no voten al PP han preferit l’original (BNG) a la còpia i han deixat els dos partits que governen Espanya en coalició amb uns irrisoris 9 diputats de 75. Sí, cada elecció té la seva singularitat i Galícia és Galícia, però Pedro Sánchez acaba de perdre, una vegada més, bous i esquelles. El PSOE s’ha quedat gairebé sense poder autonòmic i municipal a les capitals de província. No he entès mai la fascinació que desperta el nacionalisme en els partits espanyols de centreesquerra, més enllà de necessitar els seus vots. A Europa, ho veuen diferent. «L’extrema dreta és el nacionalisme», va dir Emmanuel Macron a Barcelona ara fa un any, mentre l’exlíder dels Verds alemanys, Joschka Fischer, considera que «el nacionalisme no és el principi per a la construcció d’Europa; més aviat ha estat, i continua sent, el principi per a la desconstrucció d’Europa».

Després de les eleccions gallegues, vindran les basques (avançades a l’abril) i les catalanes (abans d’acabar l’any o a principis de 2025). Quins plans té Pedro Sánchez per a Catalunya? Deixarà caure el PSC per no molestar els partits nacionalistes i poder continuar a la Moncloa? Des de les eleccions del 23-J, ha seguit fil per randa les voluntats de Junts i ERC, sobretot les del partit de Puigdemont, i no només en el tema de l’amnistia. L’inquilí de Waterloo va dir abans de les negociacions per a la investidura que «Salvador Illa no podrà ser mai un interlocutor vàlid per generar confiança», i Sánchez ho va acceptar disciplinadament quan el més normal del món hauria sigut que el líder del PSC, partit que va guanyar les eleccions generals a Catalunya amb quasi el triple de vots que Junts, liderés les converses, o almenys hagués tingut una participació activa

L’espai convergent (ara Junts) ha intentat arraconar el PSC sempre que ha pogut, qüestió de la lluita pel poder. Quan Felipe González va necessitar els vots de CiU, el PSC va quedar relegat a un segon terme, igual que anys més tard quan Artur Mas va anar a la Moncloa un dissabte a la nit per tancar l’Estatut amb Rodríguez Zapatero a l’esquena de Pasqual Maragall. O quan, en una insòlita votació des de la recuperació de les institucions catalanes, els tres partits nacionalistes catalans (Junts, ERC i CUP) van impedir que Miquel Iceta fos elegit senador autonòmic i així evitar que un català presidís la Cambra Alta. El nacionalisme radical no negocia, no dialoga; exigeix i imposa. Ara, al marge d’apartar a Salvador Illa de les negociacions per a la investidura, és molt simptomàtic que la cap de llista del PSC a les últimes eleccions generals, Meritxell Batet, hagi abandonat la política després de ser descavalcada de la presidència del Congrés (el PSOE necessitava els vots de Junts i ERC per formar la Mesa), que Eva Granados hagi deixat de ser la portaveu socialista al Senat, que a Miquel Iceta, a qui els líders independentistes, sobretot Junqueras, retreuen que no els visités a la presó, l’hagin enviat d’ambaixador a la Unesco, lluny de la política catalana i espanyola, o que l’únic ministre català d’aquesta legislatura, Jordi Hereu, no formés part de la cúpula dirigent del PSC. Simptomàtic, oi? Queden mesos per a les eleccions catalanes i, per tant, desconec en quin clima polític se celebraran, però en la hipòtesi que Salvador Illa guanyés més clarament que el 2021, però necessités a Junts o ERC per formar govern i un d’aquests dos partits reclamés la presidència (Puigdemont, per exemple?) a canvi de l’estabilitat del govern espanyol, què faria Pedro Sánchez? Suposo que ningú no en té cap dubte.

Subscriu-te per seguir llegint