Final (feliç)

Torno de sopar amb en Pep, la Marta, l’Iñaki i l’Isa. Ha estat una vetllada divertida: hem rigut molt, hem parlat de temes interessants, hem fet una mica de marujeo (o més aviat, força), hem menjat bé i hem begut un bon vi. Però a la una a mi se’m tancaven els ulls i ja no podia amagar els badalls. «Gent, jo retiro», he dit. Me sembla que l’Iñaki i l’Isa han aprofitat per dir que ells també, i al cap de poquet, ja ens havíem posat els abrics i sortíem al carrer. No fa massa fred i caminem, xerrant, fins al Pont de Pedra. Allà, em separo d’ells. Ens fem una abraçada i ens fem el propòsit de tornar-nos a veure aviat. «Hem de quedar un dia per anar a córrer», li dic a l’Iñaki, que no em diu pas que no.

Segueixo sola cap a casa. Ja són quarts de dues, els carrers estan buits de persones i no passen cotxes. Vaig distreta amb els meus pensaments quan, a prop de la plaça Marquès de Camps, m’aturo i reculo un parell de metres per comprovar si realment he vist el que em sembla que he vist. Sí. En un racó d’un portal, hi ha un conill. Un conill petit, maquíssim, castany. Amb les seves orelles enlairades i els seus bigotis vibrants. M’aturo, i penso que estic somniant. «Què hi fas, tu, aquí?», li dic, esperant resposta. D’on ha sortit, aquesta bestioleta tan maca? Al nostre voltant, tot és asfalt, ciutat. No entenc d’on pot haver vingut. És la mascota d’algú i s’ha escapat? O potser l’han abandonat? Li torno a preguntar d’on ha sortit. El conillet mou els bigotis i, per un moment, penso que em contestarà. Però no. M’hi apropo. Intento agafar-lo, però fa un saltiró i se m’escapa. Ho torno a provar, però em torna a driblar. Una vegada més: quasi ho aconsegueixo, li toco el llom, però torna a fugir. Saltironejant, es planta al mig de la ronda Ferran Puig: «Noooo, aquí no, que t’atropellaran», li dic, i corro cap a ell, que corre més i s’amaga sota un cotxe. M’ajupo intentant veure’l. Res. M’agenollo i acoto encara més el cap. Res de res. Quasi m’arrossego per la vorera intentant veure’l: ni rastre. «Surt, siusplau», li imploro. Però l’animaló ni surt de sota el cotxe ni es deixa veure. Ha desaparegut.

M’aixeco, m’espolso l’abric, m’aparto una mica, buscant perspectiva, però no és enlloc. M’espero uns minuts, per si apareix. Res. A poc a poc, torno a encaminar-me cap a casa, però em vaig girant, per si de cas, fins que m’adono que ja no té sentit.

Aquella nit, somnio que trobo, en llocs inversemblants, gatets castanys amb unes estranyes orelles llargues. Al matí, quan vaig a treballar, me’n recordo del conill i se m’encongeix el cor: segur que quan passi per la plaça Marquès de Camps veuré el seu cadàver, aixafat per un cotxe. Però no. Somric, alleujada, i penso que segur que algú amb més traça que jo l’ha rescatat. Segueixo caminant, contenta, i evito fixar-me en la gavina que devora amb avidesa el que segur que és un pobre colom.

Subscriu-te per seguir llegint