La corrupció: corruptes i corruptors

La corrupció, especialment en l’àmbit polític, no deixa de ser, lamentablement, notícia. No és que no existeixi en altres àmbits, però quan afecta als que han de donar exemple com administradors del bé comú té tota la lògica que tingui una especial rellevància. A ningú se li escapa, però, que els valors amb els que un, polític o no, actua en la seva vida pública venen de casa, és a dir del comportament ètic que has fet teu, a la família, a l’escola, a la feina.

En aquest àmbit aquelles organitzacions polítiques amb un valors ètics ferms, que anteposen els drets col·lectius als interessos individuals dels seus components serien les que teòricament es trobarien en millors condicions per combatre aquests virus de la corrupció. I no estic parlant tant de dretes o d’esquerres. Mai he cregut que l’esquerra tingui superioritat moral respecte altres posicionaments que també poden tenir un comportament irreprotxable. Ara bé, de segur, el seu electorat és molt més exigent en el comportament ètic dels seus representants.

Què facilita el camí a la corrupció a gent que creiem honesta? Al meu parer es dona quan l’interès particular, la cobdícia, el menyspreu per tot allò que no sigui un mateix, esdevenen els valors dominants en la societat i conseqüentment de no pocs individus que accedeixen a la política com un esglaó per als seus interessos personals. No tot, però, és tan senzill, m’explicaré. Perquè hi hagi corruptes calen corruptors, sense aquests l’individu que sols veu el seu interès personal en l’exercici de les seves funcions poc mal podria fer més enllà de ser un negat com a servidor públic.

El corruptor es troba en tots aquells àmbits on es pot aconseguir diner fàcil, sense produir gaire res. Es troba en alts consells d’administració i en una multitud d’aconseguidors que creuen que l’engany és un mètode lícit perquè la fi és enriquir-se, sigui quin sigui el mètode. Comprar barat... vendre car... estafar, si cal. És a dir, des de posar d’acord empreses monopolístiques per inflar artificialment preus -ja sigui la gasolina, l’electricitat o els queviures...- a vendre per exemple mascaretes en plena pandèmia molt per sobre del seu preu real i molt per sota de la qualitat exigida. I pel camí els comissionistes... sempre.

És inevitable la corrupció? No ho crec. I de fet no tots els partits són iguals en el seu comportament. Transparència, controls interns estrictes, respostes ràpides davant la sospita de corrupció són mètodes que no tots segueixen per igual. Ara bé, el que em repugna profundament, corruptes apart, són aquells que esdevenen inquisidors amb els que no són del seu partit i alhora fan la vista grossa a les corrupcions de casa seva. Un clàssic que veiem en aquests dies amb el cas Koldo-Ábalos.

Subscriu-te per seguir llegint