«Els crits alteren la gent, no la motiven»

No fa falta cridar per ser exigent o per reclamar una altra actitud. Els crits alteren la gent, no la motiven». Són paraules de Jordi Ribera. El tècnic de Sarrià de Ter afronta aquests dies un torneig preolímpic on la selecció espanyola, que fa vuit anys que dirigeix, es juga el bitllet per als Jocs de París. La pressió és màxima. Però Ribera no canvia la seva manera de pensar. «No m’agrada el teatre que s’espera dels entrenadors, el més important és el joc», insisteix Ribera en una entrevista amb El Mundo. Ribera parla d’handbol, que en sap un niu, però en el fons també parla de persones. De relacions humanes. En un equip esportiu, en una feina, en una classe, en una família... Cridar és el més fàcil. Jo mano, es fa el que jo dic i, si no es fa així, em poso a cridar. Potser ningú em farà cas, o ho faran a contracor i sense creure-hi, però jo ja hauré cridat. I tothom haurà vist que «jo soc el que mano». És aquest «teatre» que retrata Jordi Ribera. I que, en el món de l’esport, començant pel futbol, ha tingut sempre molt predicament. Un entrenador amb caràcter, se solia dir. Però que, sovint, no ha estat exclusiu de les banquetes esportives. Els jefes testosterònics, «això es fa així perquè a mi em surt dels collons», han tingut molt predicament en tota manera de feines, empreses i sectors professionals. Han donat resultat? No ho sé. El que sí sé és que ja no són d’aquest temps. I que avui, en qualsevol feina, tenir un cap com Jordi Ribera és millor, i més efectiu, tant per als jugadors com per a l’equip, tant per als treballadors com per a l’empresa, que no pas tenir-ne un com Camacho.

Ni «les bones persones no arriben enlloc», ni «les persones amb un caràcter fort sempre triomfen en la vida». El talent, el treball i, especialment en els temps actuals, la capacitat per treballar en grup i crear complicitat és el que acaba marcant la diferència. Jordi Ribera es va fer càrrec del primer equip del Sarrià amb només 21 anys, amb 26 s’estrenava a l’elit amb l’Arrate, després, ha passat pel Gáldar canari, el Bidasoa basc i el León i les seleccions d’Argentina, Brasil i Espanya. I, com li recorden a l’entrevista, «diria que no l’he sentit mai cridar».

Subscriu-te per seguir llegint