L’Odeon

Al llibre del professor Martí de Riquer Quinze generacions d’una família catalana s’expliquen històries delicioses de Martí d’Agullana, el noble aragonès que per esposalles s’instal·la a Girona i pren el cognom de la seva esposa. El Palau dels Agullana, rehabilitat ja fa força temps, dibuixa una geometria singular que arrenca del primer replà de les escales de Sant Martí i ens situa just en el punt de contacte entre els dos edificis amb un arc magnífic que fa de pont i els unifica. L’església del Seminari, Sant Martí Sacosta, culmina les escales amb la seva portalada monumental. Aquest racó de Girona ha estat històricament dels més fotografiats i també dels que més sovint ha estat inspiració artística de dibuixants i pintors. Ara en el replà mateix de l’arrencada de les escales i la bifurcació cap a una de les entrades del palau dels Agullana la terrassa del Bistrot atorga al racó un punt d’amabilitat quotidiana i bàsicament ombrejat és un espai que convida a un refrigeri tant a plena llum del dia com en la suavitat dels vespres cada vegada menys rigorosos fins i tot en ple hivern.

Si mirem la façana de l’església de Sant Martí des d’aquest replà a mà dreta hi ha la façana d’una gran baluerna, un edifici gran, que culmina a dalt de tot de l’escala amb una casa que havia estat l’habitatge de la família Carreras. Darrera aquesta façana s’hi amaga un tresor ocult durant dècades: l’Odeon, una antiga sala de ball amb el seu escenari, amb decoracions pictòriques, i les restes més que insinuades de les seves llotges sostingudes per columnes de fosa en el primer pis. La casa Carreras és com un colofó suspès, penjat, per damunt del gran espai que defineix l’antic local d’esbarjo de parelles gironines. L’existència d’aquest tresor amagat ha passat del tot desapercebuda a la ciutat durant molts anys.

La causa d’aquesta invisibilitat va ser la partició que es va fer del local un cop va tancar l’activitat de sala de ball i que va donar lloc a dos locals dedicats a activitats d’establiments molt diferents. D’una banda una fusteria, la fusteria d’Armand Lladó i de l’altra una activitat de cromats, cromats Ensesa. El conjunt de les instal·lacions i de la maquinària dels dos establiments van anar desdibuixant les preexistències.

En els darrers anys però les dues activitats van anar tancant i els propietaris, la família Casals, va decidir primer de fer una gran operació de neteja per tal de fer visibles les parts ocultes de l’antic teatre-sala de ball i finalment van decidir emprendre una operació de consolidació i rehabilitació que havia de permetre d’una banda sostenir amb seguretat, sense riscos, la casa Carreras i de l’altra fer evident els elements destacats i remarcables de l’antic local.

Aquesta tasca ha permès que finalment la ciutat hagi conegut un edifici en ple barri vell d’un cert valor patrimonial i que un cop rehabilitat completarà la geometria de les escales de Sant Martí flanquejades per dos edificis de naturalesa distinta però en tots dos casos fent de remat de l’escalinata. És a partir de la tasca de rehabilitació duta a terme per la família Casals que s’ha obert un front polèmic. Els propietaris amb tota legitimitat volen treure rendiment de la seva inversió immobiliària i aporten el valor afegit del respecte i la cura en la rehabilitació d’un element del patrimoni de la ciutat. Des d’un altre punt de vista hi ha qui creu que aquest local no es pot destinar a finalitats comercials i de lleure i que els projectes que s’hi anuncien desvirtuen el barri i accentuen la gentrificació.

He de dir que estic del tot a favor de la utilització comercial d’aquest local i que mentre es compleixin determinades condicions em seria igual que s’hi desenvolupés una activitat de restauració o un local dedicat a un sector emergent a la ciutat, el de les bicicletes.

En definitiva el dilema no és ara entre una activitat pública de caire cultural o una activitat privada de signe comercial. La ciutat més aviat està saturada d’edificis i equipaments públics i no sembla que una destinació pública de l’Odeon pogués respondre a necessitats peremptòries.

En realitat el dubte l’hem de situar en el moment en què la família Casals va comprar l’edifici i en aquell moment la qüestió era o rehabilitar-lo i donar-li una destinació privada raonable o si no el compraven deixar que continués la degradació i el desgast fins que s’hagués produït la plena ruïna i ensorrament de l’edifici amb la casa Carreras per barret.

Rehabilitació o ruïna, aquesta era la qüestió i un cop resolta a favor de la rehabilitació ens hem de donar per molt satisfets que aquest local no hagi caigut en mans desaprensives i hagi caigut en mans d’uns inversos que porten una llarga experiència en operacions de rehabilitació d’edificis en el barri vell de Girona i que han contribuït a la preservació del patrimoni col·lectiu de la ciutat.

En Miquel Casals, que administra i gestiona aquest patrimoni en nom també dels seus germans, recull el testimoni dels seus pares, la seva mare negociant compres i vendes amb una bossa i un posat entre discret i compungit i el seu paleta, em sembla, l’home de la bicicleta, és un personatge singular, dinàmic, operatiu, de conviccions fortes. Discrepem en moltes coses i estic convençut que en els meus temps d’alcalde havíem tingut alguna escridassada. Però també estic convençut que ara i amb aquest tema ha jugat a favor de la ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint