Les glicines

L’observació atenta de l’esclat de la primavera és un exercici apassionant. Desvetlla i afina els sentits, desperta sensacions, excita la curiositat. L’hivern ens presenta un món aparentment aturat en estat letàrgic. Tot és viu però res no es mou. La natura ens apareix despullada. Els arbres caducifolis podats semblen esquelets, els ceps arrenglerats mostren una estructura boteruda i aparentment eixorca, els prats romanen immòbils.

Alguna cosa, però, glateix per dins i de sobte esclata. El primer borrissol dels arbres, les fulles incipients i tendres dels ceps despunten gairebé imperceptiblement. Tots es mou i tot canvia. El misteri que salva la contradicció és aquesta percepció imperceptible. D’un dia per altre però ens adonem que la natura es desvetlla. Queden ja enrere les primeres florides de ple hivern de les mimoses i els ametllers.

Amb la primavera esclaten els prats, els marges, els sembrats i tot verdeja amb clapes de colors. Vaig veure ahir de reüll un camp de roselles. Han arribat també les clapes de groc intens dels camps de colza. A les ondulacions del massís del Salines-Bassegoda, a les sinuositats de la collada de Toses, a les raconades del Montseny, amb molts arbres encara per esclatar es subratllen amb un predomini cromàtic els cirerers florits. Trobem també alguns cirerers florits a la llera del Güell, a la frontissa. Tot revifa en una simfonia de tons variables. Vaig veure també a l’Alt Empordà l’esclat gradual de les vinyes, algunes encara només amb l’esquelet del cep, d’altres amb els primers brots incipients, unes al costat de les altres.

L’observació d’aquest esclat a la geografia urbana desperta també un espectacle divers. He vist amb il·lusió els castanyers bords de la Gran-Via ben florits just en el mateix moment que llegia una expressió sobre aquesta floració en boca d’una de les amigues de Josep Pla en el monumental llibre de Xavier Pla (Pla sobre Pla). He pensat amb un somriure irònic que encara falten uns quants mesos per la pluja de castanyes de la tardor.

Ahir també em vaig adonar de les primeres brotades dels lledoners del carrer del riu Güell. Els lledoners tenen normalment unes fulles aspres i d’un verd fosc, brunyit, de coure. Però aquests dies, visió efímera, els brots són tendríssims i per poc temps les fulles incipients tenen un verd clar, aquós, distanciat de l’aspror de plenitud. Semblen fulles d’escarola amagades del sol. Aquesta visió dura poc i els lledoners s’enfosqueixen ràpidament.

Hi ha finalment una visió embriagadora. Són les glicines. No puc fer el recompte de les glicines de Girona. Puc això sí assenyalar les que tinc més a mà simplement perquè per una raó o altra les veig en el moment culminant del seu esclat d’un lila blavós. Primer de tot la glicina de la tanca de l’aparcament del restaurant L’Exquisit de Domeny i que en el passat es va fer famós com a can Dalmau. Aquest restaurant era una referència per la meva generació i la dels nostres pares. Eren temps d’una gastronomia elemental que començava a trencar els límits de la mera subsistència i es permetia algunes petites alegries. La base de la cuina de can Dalmau era el pollastre a l’ast que l’Emili Dalmau cuinava al foc de llenya en el mateix pati del restaurant; tinc una fotografia de l’Emili Dalmau en plena feina del fotògraf Masafont. Però can Dalmau destacava també per tres coses més. D’una banda la famosa truita a la paisana, de l’altra els calamars a la romana i finalment i com a postre solemne el famós pijama que ara alguns restaurants han reinstaurat com a homenatge a aquest combinat de flam, nata, a vegades gelat i préssec en almívar. Els penjolls de flors blaves alegren el camí de la carretera de Sant Gregori.

Hi ha també, potser a hores d’ara ja més passades, les glicines de la Pabordia que pengen des del jardí cap a les escales de la Pera. Aquesta incisió urbana en diagonal que enfila la font de la Mare de Déu de la Pera, l’angle de la plaça dels Apòstols i i la torre del campanar de la Catedral d’una gran força de pedra té el contrast amable i vegetal de les flors de la glicina que formen gairebé un túnel vegetal. La visió en espadat des del campanar de la Catedral d’aquesta incisió s’amoroseix uns dies per la generositat vegetal de la glicina.

Finalment un dia o altre em trobo amb les glicines dels jardins de les cases del carrer del Portal Nou, entre d’altres la casa Dalmau, ara casa Ribas-Donato, de l’arquitecte Joan Roca Pinet construïda a la segona dècada del segle XX. A banda i banda jardins penjats o jardins protegits darrere dels murs o les reixes ens mostren la generosa carnositat blavosa de les glicines. D’aquí no gaire les flors es marciran esclataran definitivament les fulles i la primavera serà un record fugaç esbandit per les primeres calorades de l’estiu.

Subscriu-te per seguir llegint