El bisbe Octavi

Diumenge passat a les cinc de la tarda va començar la cerimònia de l’ordenació episcopal de fra Octavi Vilà i Mayo com a Bisbe de Girona. Es tancava així un llarg parèntesi de més de dos anys, llargs, sense bisbe d’ençà del traspàs del bisbe Francesc Pardo i Artigas.

Fa un any i mig, el 28 d’octubre de 2022, el dia abans de sant Narcís vaig publicar en aquest mateix diari l’article Seu vacant. Em referia a les tradicionals homilies dels bisbes a l’ofici solemne de Sant Narcís a la basílica menor de Sant Feliu i al fet que Girona no tenia bisbe des del 31 de març de 2022 i que l’homilia d’aquell St. Narcís la diria Mn. Lluís Suñer, administrador apostòlic de la diòcesi de Girona des de l’1 d’abril. Hauria de passar encara un altre Sant Narcís abans de tenir un nou bisbe. Ara enfilem la primavera i l’estiu de 2024 amb bisbe i la celebració de Sant Narcís d’enguany tindrà una rellevància especial.

L’espera es feia llarga i una diòcesi sense bisbe era un ramat sense pastor. En la rumorologia diocesana circulaven noms, propostes i renúncies a assumir la responsabilitat. Però el món eclesial no admet la contaminació per la via dels rumors i el temps anava passant fins que el febrer passat es va saber que el papa Francesc havia decidit nomenar bisbe de Girona el fins aleshores abat de Poblet. Un historiador que es feu monjo tard i que va assolir la dignitat abacial per la confiança dels seus companys monjos. Un tarragoní, bisbe de Girona. Finalment el Sant Pare havia trobat la solució adient a una equació difícil per tal d’ordenar una diòcesi minvant i trobar la persona que hauria de tenir el comès de redreçar-la.

Només d’arribar a la plaça dels Apòstols passades les quatre de la tarda del diumenge 21 d’abril em vaig trobar el cardenal Omella que arribava per a la cerimònia; molts mesos abans havíem parlat en una trobada a Barcelona de la seu vacant i el cardenal ben informat i en contacte permanent amb el Vaticà em va dir que havíem de tenir paciència i que les coses a vegades requerien d’un temps de maduració. Només de veure’m em va dir: tot arriba, ja us vaig advertir que calia tenir paciència; a partir d’avui Girona tindrà un nou bisbe.

També a la mateixa plaça em vaig adonar immediatament d’una nodrida presència i representació de la societat tarragonina. Hi havia l’alcalde de Tarragona, el de Vimbodí, l’exalcalde de Tarragona, l’alcalde d’Albinyana, el rector de la Universitat Rovira i Virgili. I més gent al costat d’una nodrida representació de cistercencs de Poblet que anaven arribant.

Potser tot són imaginacions meves però durant tota la cerimònia em va semblar percebre en les mirades tarragonines un punt de recança, un deix de melancolia. Ho puc entendre. Però la fórmula vaticana havia estat ben rebuda i els amics i amigues de les comarques del sud saben que aquesta seva contribució és molt d’agrair.

De tota la cerimònia voldria destacar alguns aspectes. Primer de tot la pulcritud de la litúrgia, la seqüència mesurada dels temps i dels moments, l’harmonia dels cants, de la música de l’orgue, les boires perfumades de l’encens. L’elegància de les publicacions, d’una banda el llibret amb el Ritual de l’ordenació i el recordatori amb la imatge de Sant Feliu i Sant Narcís del retaule de plata de la mateixa Catedral. En segon lloc l’homilia, prèvia a l’ordenació, de l’arquebisbe de Tarragona Joan Planella, justament abans capellà diocesà de Girona. L’arquebisbe metropolità va desgranar el mandat, les obligacions, els deures, els reptes, les obligacions, els sacrificis que esperaven al nou bisbe. Des del dret canònic i des de la teologia l’arquebisbe enumerava una darrere l’altra totes aquestes qüestions. L’homilia era extensa i densa i argumentava un mandat. Després hi va haver un moment de màxima emoció quan fetes les promeses davant del celebrant i per escoltar la lletania fra Octavi prostrat de bocaterrosa anava escoltant el cant llitànic que entonava en Marc Sureda sòbriament. El ritus acaba amb la imposició de mans, l’ordenació, unció i benedicció, per culminar amb la presa de possessió de la càtedra episcopal. El simbolisme d’aquest moment va tenir una força enorme i el bisbe Octavi assegut a la cadira de Carlemany, alçada just darrere el magnífic retaule de plata del presbiteri, i amb el relleu del bisbe Arnau de Montrodon al darrere del respatller de la cadira evocaven de cop prop de mil anys de continuïtat indiscutible i més de mil cinc-cents de presència de l’església de Girona des dels temps del Baix Imperi. La imatge ens oferia un esglaonat patrimonial d’un altíssim valor històric i simbòlic: la taula d’altar de la consagració de l’any 1038, el retaule esmentat del segle XIV i el seu baldaquí i la cadira de Carlemany; a dreta i esquerra, fora del presbiteri les imatges de la comtessa Ermessenda i del comte Ramon Berenguer II. Tot el pes i tot el llegat de la història en un moment únic.

Després tota la celebració eucarística i finalment les paraules del nou bisbe, Octavi Vilà i Mayo. D’agraïment, de compromís eclesial, de comunió amb el poble fidel, amb l’Església que és a Girona. El bisbe va deixar constància que se sentia ben acompanyat i reconfortat, pels seus nous companys bisbes, pels seus companys monjos, per abats i abadesses, per tots els gironins presents i pels que seguien la cerimònia des de les xarxes socials. En diverses ocasions va voler connectar directament amb l’esperit de la diòcesi i es va referir al document de síntesi de la fase diocesana del Sínode. Era un missatge de sintonia i de complicitat amb l’església de Girona. Després amb la societat tot expressant la voluntat d’enfortir els lligams i les relacions entre la diòcesi i el conjunt de la societat. Amb un esment explícit a totes les qüestions més rellevants del present, de la diòcesi, del país i del món, amb una especial atenció als desvalguts, els pobres, a la lluita contra les desigualtats. Un esment fugaç a la seva pròpia biografia per a mostrar la diversitat de la seva experiència que posaria a partir d’aquell moment a contribució de l’administració de la diòcesi, amb mà estesa a tots, creients i no creients.

Al final de la seva al·locució el nou bisbe va fer un esment a Mossèn Lluís Suñer en un acte de justícia cap a qui durant més de dos anys sense bisbe ha dut el pes de la diòcesi. El nou bisbe dilluns mateix, després de l’ordenació, ja va confirmar l’estructura de l’administració de la diòcesi i Mn Suñer com a vicari general. Comença un temps nou.

Vaig viure tota la cerimònia amb emoció i respecte, no em vaig poder sostreure a la meva condició d’historiador i vaig reflexionar molta estona sobre el passat, el present i el futur de les estructures eclesials. La meva era una mirada laica, una mirada cívica, una mirada atenta a la realitat.

Tinc el convenciment que l’encert del Sant Pare en l’elecció serà correspost amb escreix pel bisbe Octavi. Benvingut a les terres de Girona i si no ens veiem abans, que segur que sí, ens veurem a l’ofici de Sant Narcís.

Subscriu-te per seguir llegint