El pressupost que no ha pogut ser

La notícia del rebuig al pressupost de la Generalitat i la conseqüent convocatòria d’eleccions pel 12 de maig m’ha agafat lluny, però contradient la coneguda cançó, la distància no et porta a oblidar. El que passa al teu país, tant se val on ets, mai et pot ser aliè. I la sorpresa ha estat majúscula, pel com i el qui l’ha desencadenat. Resultat, ni pressupostos 2024 ací ni allà. Un partit que té ministres a Madrid, ho decideix així. Costa de creure. En política, com altres aspectes de la vida, la llibertat de prendre una decisió no pot estar mancada de la responsabilitat que tens amb els altres, té lògica la cara de pomes agres de Pedro Sánchez a la seva vicepresidenta.

Diuen i és cert que el pressupost és l’acció política més important de qualsevol govern. I el govern Aragonès els ha aprovat tots... fins ara. No és poc si tens en compte que és minoria en el Parlament. La geometria variable ha funcionat... fins ara. La pregunta que ens fem és què ha motivat als que li havien donat suport per a retirar-li? Són pitjors que els d’altres anys? Hi ha qüestions noves que esdevenen inadmissibles? Ens podríem fer altres preguntes, potser, però intentarem respondre a les que ens hem fet.

He de confessar que les respostes que hi puc donar venen marcades per la meva trajectòria política, especialment el que vaig aprendre de jove al PSUC fins que es va dissoldre. És a dir, per a prendre una decisió cal saber qui hi guanya i qui hi perd. Què és essencial i que pot esdevenir secundari en una negociació que mai és simètrica en funció de les teves forces i de l’altri amb qui t’has de posar d’acord.

En aquest cas els pressupostos eren més expansius que els anteriors i les prioritats les mateixes. Si fem un històric de pressupostos expansius n’hem tingut pocs, ans al contrari. No és estrany perquè depenem de les polítiques econòmiques espanyola i europea i ens deixen poc marge pel creixement, amb l’excepció dels tres darrers anys i pel 2025 poden venir males notícies... i una oportunitat perduda, ací i a Madrid. Si la resposta a la primera pregunta seria un no rotund, a la segona el tema tampoc perquè ni el Hard Rock és nou, ni havia estat una qüestió insalvable, fins ara.

És a dir, si sindicats i agents socials, si entitats i sectors econòmics, si el món de la cultura catalana... entre d’altres, li donaven el vistiplau sabem avui qui hi perd. Però qui hi guanya? No ho sé veure i en política el que no s’entén està mal formulat. És a dir, no hi ha pitjor decisió que aquella que no entén ningú. I aleshores la política deixa d’existir com a tal i tot són especulacions, estirabots personals i declaracions desafortunades. Té lògica, doncs, les eleccions, com a instrument democràtic tot deixant en mans de la ciutadania el camí a seguir.