Guerrers i dracs escapçats

Com és que ningú ha pensat en comercialitzar cromos de Panini de les estrelles de la política hispana?, quins serien els més cobejats?, quin partit acapararia els ídols de la col·lecció?... aneu a saber, si a cap empresari se li ha ocorregut és perquè la idea no toca de peus a terra, els col·leccionistes de cromos, nens i joves, s’interessen poc per la política, per no dir gens i no és cap retret, els que sí mostren interès per la política, periodistes, lectors de diaris, tertulians, oients de tertulians... no els veig obrint sobres per veure quin polític els ha tocat, l’escassa estima per guardar en un àlbum els polítics amb l’oratòria més esmolada o les arengues més exaltades, no vol dir que a alguns polítics no els agradaria tenir el mateix glamur que els futbolistes o les estrelles de rock.

No és cap secret que JuntsperCat més que un partit homogeni és un aiguabarreig de diferents famílies, tenim els tradicionalistes de peix al cove, els del morro fort per als quals Espanya és la gran prostituta de Babilònia, els del morro de silicona que estan convençuts que contra Espanya no es viu malament... en fi, i sempre tots ells sota l’auspici de l’innombrable i de l’inqualificable perquè no es pot nomenar ni qualificar, qui deu la seva presència a la seva absència, o que la seva absència és gràcies a la seva presència, i és precisament aquesta ubiqüitat, i no perquè consideri que Junts sense ell és una patuleia sense rumb, que ha considerat que s’havia de presentar a les eleccions autonòmiques amb un nom carregat de solemnitat com és Junts+Carles Puigdemont i Casamajó per Catalunya. Penso com Javier Cercas que la política hauria de ser avorrida, que no se n’hauria de parlar gaire, i jo hi afegiria que un polític hauria de fer la feina amb diligència i discreció com un humil oficinista, però les coses són com són, i la presència d’un polític, el seu saber estar, el seu discurs, la gesticulació, en una paraula, el seu carisma, té la seva rellevància, sense oblidar que hi ha una línia fina, però nítida, que separa el carisma de la megalomania, i també que hi ha circumstàncies excepcionals que demanen que un polític es carregui la nació a l’esquena, per utilitzar un símil futbolístic, perquè els ciutadans continuïn veient la primera llum del dia, i penso en «la sang, esforç, llàgrimes i suor» de Winston Churchill iniciada la IIGM quan Anglaterra era l’única nació europea que es mantenia dempeus davant les urpades del nazisme.

S’ha de desconfiar dels polítics que els agrada la pompa, que s’escolten, que fan pauses perquè soni la claca, ells mateixos s’aplaudirien si poguessin, els discursos de Puigdemont, el de Brussel·les en què anunciava un tombant en la història de Catalunya per l’amnistia aconseguida, i fa poc a Elna en què en un to messiànic comunicava la bona nova que tenia la intenció de venir a Catalunya com a president per enllestir la feina començada –feina?, quina?, es considera feina deixar el país de potes enlaire i els seus als peus del cavalls?– són una evidència que una ideologia anquilosada ens fa perdre la realitat de vista, però no seria la primera vegada que un polític extraviat arriba a ser president –recordeu el MHP Quim Torra?, acaba de publicar un Sant Jordi independentista, «quan esculls un guerrer com a patró envies un senyal molt clar, un poble disposat a tot»– i si així fos seria per pensar-s’ho, no pel fet en sí, que també, sinó perquè voldria dir que una majoria de catalans consideren que la política més que intentar solucionar els problemes de la gent, és perpètua confrontació, de guerrers disposats a tot, d’herois que escapcen dracs per alliberar aprimorades princeses.

Subscriu-te per seguir llegint