Recomanació

Ja fa molts anys que vaig ser conscient de l’increïble do que tenia. Va ser quan va començar a col·laborar al Diari de Girona, fent -entre altres coses- crítiques de llibres, de concerts i de pel·lícules. Tenia una manera especial d’escriure, d’aconseguir que l’acompanyessis al llarg de tots els textos que publicava. Sota aquella aparença de noi tímid hi havia una ment brillant, una mirada única, un geni en potència.

No va trigar massa a desplegar les ales i a mostrar el seu talent. Amb alts i baixos, és clar, com tothom. Però continua tenint aquella manera tan personal i tan bonica d’explicar les coses, encara que ara ho faci quasi sempre a través d’una càmera.

Per això no m’hauria perdut per res del món la preestrena al Truffaut de Segundo premio, la darrera pel·lícula dirigida pel meu estimat Isaki Lacuesta i codirigida per en Pol Rodríguez. S’apaguen els llums de la sala i, quan es tornen a encendre, em sembla mentida que hagin passat els 109 minuts que dura. Ja? No pot ser! Busco amb la mirada en Toni -l’he vist quan he entrat al cine- i li dic «és un crac». En Toni assenteix. Sortim junts del Truffaut i ens parem uns minuts a la plaça del Vi per continuar comentant la jugada. Quina meravella que hem vist, coincidim els dos. « L’Isaki em sorprèn sempre. Quan penso que no es pot superar, va, i ho torna a fer», reflexiona ell.

Des d’aleshores no m’he tret del cap imatges de la pel·li, espurnes que el meu cervell ha retingut, desordenades:

Un avió que no vola, un cocodril sota un pont, una sobredosi d’aigua, miralls que no reflecteixen la realitat (o potser sí?), processons de Setmana Santa, una pell que fumeja, bandes militars. Un escarabat que camina amb dificultat sobre la terra molla. Una terra que respira, també amb dificultat. Una noia i un noi, asseguts en una terrassa al sol, que es miren i mantenen una llarga conversa sense dir-se ni una paraula. El músic ambiciós i carismàtic que vol, com Lorca, menjar-se el món des de Nova York. El guitarrista amb molt de talent que viatja amb massa freqüència a l’infinit sense moure’s d’allà on sigui. La jove sensible que fuig de l’amor i de la fama que intueix que la devoraran.

Històries que s’entrecreuen i divergeixen. Històries que no van passar com ens han explicat. Històries que fins i tot els seus protagonistes han oblidat i algú altre ha recreat. Històries amb droga, poc sexe i molt de pop. Històries d’amistat i amor i traïcions i passions i reconciliacions.

La música que ho acompanya tot i que es converteix en un narrador més de la història. L’única ciutat del món que té nom de bomba, sempre present, com una protagonista més. Les llums i les ombres, i els personatges que transiten entre les unes i les altres com vampirs amb ulleres de sol.

Quina joieta que han fet, l’Isaki i en Pol! Quant de talent, i quanta sensibilitat, davant i darrere la càmera. Creieu-me. No us la perdeu. n

Subscriu-te per seguir llegint