De tant en tant ens assabentem que alguna cosa arriba als seus màxims històrics: la borsa, les temperatures, el preu del petroli, l'atur, el preu de l'electricitat. La setmana passada, un producte alimentari tradicionalment humil i assequible va assolir, també, el que podria ser, fins avui, un màxim històric pel que fa al seu preu. Els tabancs, altrament dits maires i mares de lluç, els venien al Portal (mercat del Peix de Blanes) a 18 el quilo. En una altra peixateria que freqüento anaven un euro més barats, a 17 el quilo.

Maires, molles i morralla (també sardines, verats i anxoves) havien estat durant anys el recurs proteic d'origen mariner dels sopars de moltes famílies amb economies ajustades. «Un altre cop tabancs!», rondinàvem els nens a les cases on el bon costum de menjar peix per sopar estava arrelat. «Va, menja, demà ja comprarem molles». Ara ni això! N'arriben poquíssims a les peixateries de quilòmetre zero i a un preu igual o superior al d'espècies de més prestigi i més cares (lluç, penegals, varades, sards...). Sí, en alguna gran superfície pots trobar maires a cinc o sis euros el quilo. Unes maires que en el millor dels casos l'etiqueta informa que arriben des de Galícia. Res a veure la qualitat d'un i l'altre producte. Els tabancs blanencs (de Sant Feliu, de Palamós, de Roses...) traspuen, gairebé sempre, frescor per tots els cantons. Els «de fora» sovint són tous, d'un color gris esmorteït i amb els ulls enfonsats i semiopacs.

M'ho explica un blanenc proper al món de la pesca. Hi ha més demanda que captures. Moltes barques estan amarrades a port. I ara, amb les noves quotes que vol implantar la Comunitat Econòmica Europea, n'hi haurà algunes que hauran de plegar per sempre. A mi, però, no m'acaben de quadrar els números. Amb la restauració i l'hostaleria tancades o a mig gas, la demanda des d'aquests sectors ha davallat significativament. I quan la demanda baixa, encara que hi hagi menys captures, no fora el més normal que baixessin també els preus?

Sincerament, o no ho entenc o se m'escapen dades o informacions que em permetin entendre-ho. No crec que la línia de comercialització del peix des de la barca fins als compradors sigui tan complexa i tan perversa com la producció i fixació de preus de l'electricitat. Uns preus que aquests dies han assolit també màxims històrics i que després d'haver escoltat les enrevessades explicacions d'experts en la matèria segueixo sense entendre per què. El que sí que entenc i n'estic convençut és que en un món i l'altre (pesca i electricitat) fa anys que alguns s'han fet d'or. I no precisament els que treballen jornades de dotze hores dalt d'una barca ni tampoc els que s'enfilen a les torres d'alta tensió per fer-ne el manteniment o per reparar una avaria.