Fa pocs dies l’ajuntament de Blanes va lliurar, com a reconeixement a la seva feina durant la pandèmia, una reproducció de la Font Gòtica (màxima distinció local) al col·lectiu sanitari blanenc. Es podria incloure, per extensió, als professionals sanitaris lloretencs i tossencs, ja que d’una banda, l’Hospital Comarcal La Selva dóna servei majoritàriament a ciutadans d’aquestes tres viles i, de l’altra, són molts també els qui viuen en alguna d’elles. L’homenatge es va fer extensiu, també, als treballadors dels CAPs blanencs, als farmacèutics i al personal d’asils i sociosanitaris.

Vàrem començar aplaudint-los des dels balcons i ara, al cap d’un any i mig, en el nostre entorn més proper, els fan arribar un agraïment simbòlic a través de l’esmentada font. No està gens malament! Però la realitat d’aquesta pandèmia i els estralls que ha causat, també en el personal sanitari, em fa pensar que tot plegat representa només, un petit copet a l’esquena, un «molt bé nois i noies, molt bé!».

A banda de les persones que han emmalaltit i mort per la COVID-19, conec a Blanes almenys tres o quatre excompanys a qui la sobre càrrega i l’estrès d’aquests mesos ha passat factura en forma de malalties físiques i/o psíquiques: ictus, ansietat, insomni, depressió... Uns quants metges i metgesses, infermeres i infermers, administratius, adjuntes a direcció, etc. han patit sobreesforços continuats fins a petar. Així, les baixes laborals i algunes renúncies als seus càrrecs han estat les conseqüències més visibles de l’esforç de doblar guàrdies, torns o d’augmentar les hores de treball.

Desconec els incentius econòmics que hagin pogut rebre durant aquests mesos de pandèmia, però, coneixent com anaven i com van les coses a la sanitat pública catalana, m’imagino que hauran estat escadussers i rancis, com sempre.

Aplaudiments i altres reconeixements com la Font Gòtica estan molt bé. Pagar-los uns salaris equiparables al d’altres professionals de comunitats autònomes de l’estat espanyol o de països europeus propers, encara hauria estat més bé. Amb sous dignes i en consonància amb els anys d’estudi i la seva responsabilitat, no hauria estat ni seria tan difícil trobar substituts o personal de reforç per propiciar descans o un respir als nostres sanitaris públics. Als qui atenen malalts, és clar! Als qui estan al peu del canó! Als qui, d’alguna manera, segueixen patint la hipertròfia de càrrecs (de confiança o no), de gestors o d’administradors que amb el volum de sous que generen produeixen en el nostre sistema sanitari, en particular, i el nostre sistema polític, en general, una sagnia prou qüestionable.