Adéu a un dels nostres!

He trigat dies a escriure aquestes línies, no trobava el moment i tampoc tenia molt clar si, us haig de ser sincer, del què pretenia expressar. Ara és quan hauria de seguir dient que va marxar massa aviat, que la vida és injusta i que marxen els bons, però no ho faré, us parlaré d’un dels meus mestres, en Quim Matas, de periodista a assessor, ara en diuen dircom, spin doctor, o solventador de problemes, depenent de la situació que s’hagués d’enfrontar. Periodista de carrer, un dels fundadors de la ràdio del seu poble amb el seu germà i un grup d’amics i un paio que sabia viure la vida com ningú. És una de les coses que amablement i amb la seva generositat li vaig copiar.

Assessor d’alcaldes a la Costa brava i al Maresme, a la diputació de Girona i Barcelona, regidor del seu poble, i un seguit de feines que si les haguéssim d’anomenar ens faltaria espai.

Ens va deixar fa unes setmanes. A la cerimònia molts dels presents coincidíem dient el mateix: s’ha de viure la vida, a cada minut i amb intensitat. Totalment d’acord el que succeeix és que un dia ets a un enterrament i al dia següent ja no recordes la promesa que et vas fer davant el seu taüt, jo soc dels que encara intento practicar-ho amb petits plaers que et dona aquesta vida, un bon esmorzar, una bona companyia, un dry martini ben fet. Són petites coses que ajuden a passar millor el temps que estem en aquest món.

El que us deia d’en Quim, la seva experiència com a periodista la va aplicar i amb bons resultats a la seva segona faceta, la de relacions amb els mitjans i assessor de polítics i alcaldes. Va aplicar els seus coneixements a fer la feina més lleugera als periodistes i alhora defensant els interessos del seu representat en això era molt bo. Era un dels nostres, tot i no ser-ho, es sabia col·locar en el lloc oportú en el moment adequat per resoldre el conflicte o la situació a resoldre. Encara recordo un intercanvi de premsa que vàrem fer en un poblet del sud de França amb un grup de periodistes gironins, dirigits per ell mateix, les anècdotes d’aquell viatge servirien per fer més d’un article.

En Quim va ser un dels meus mestres, en aquest àmbit el seu germà, al cel sigui també, en Lluis, em va fer enamorar de la ràdio, amb poc més de 13 anys, li feia de control de so a la ràdio municipal a Tordera i em va descobrir un nou so, el de la bossa nova. Amb el pas dels anys va ser ell qui em va fitxar al que ara és Ràdio Marina cobrint unes eleccions municipals amb poc més de 16 anys.

En fi, batalletes, agraïment per sempre als germans Matas, sempre he defensat i ningú m’ha portat la contrària que el cel, al meu parer, és una gran barra de bar amb llums de neó, feu-me un favor, preneu-vos un bon gin a la nostra salut. Jo penso seguir així, gaudint cada moment. Una de les darreres felicitacions que em va fer arribar en Quim en motiu dels meus 50 tacos, venia a dir «penso que a partir dels 50 és el moment de centrar-se però coneixent-te, Jordi, millor que segueixis així». Quim, no ho dubtis, així seguiré.