Una malaltia del sistema immunitari va deixar José Aurelio Martín cec i sord, ara fa poc més de deu anys, quan era empresari a Andorra. La desgràcia no va aplacar el sentit de l’humor d’aquest val·lisoletà, com demostra a Observaciones de un invidente de extrema vergüenza, de la seva trilogia España en jaque mate
Veig que s’ha fet un barret de l’OMFE, i no de l’ONCE.
Organización de Marginales Fácilmente Esquivables, perquè la gent sàpiga que no m’ha d’envestir. Sóc l’únic membre.
Intueixo que té un peculiar sentit de l’humor, José Aurelio.
M’encanta la sàtira, sóc un gran fan de Gonzalo de Berceo.
Com va perdre la visió i l’oïda?
Per una malaltia que m’afecta el sistema immunitari. També la patia la meva àvia, és l’única herència que vaig rebre d’ella. Tenia terres i vinyes, però em va deixar la malaltia. Dels més de trenta néts, me la va deixar només a mi.
Devia ser dur, quan s’hi va trobar.
No cregui. Jo tenia camps de tabac a Andorra i continuava contractant gent per a treballar-los. Fins i tot feia feines com tallar el tabac, etc. Poc abans d’emmalaltir em vaig comprar una casa, ara ho deixat tot, la casa està en venda.
Per què?
La vaig comprar sobretot per les vistes que tenia. Per les vistes! I al cap de dos anys em quedo cec. Si això no és el súmmum de la ironia, poc en deu faltar.
Què l’ha dut a les comarques de Girona?
Visc a Medina del Campo, però fa dos mesos que estic a casa d’uns amics, a Manresa. Vull anar fins a Jafre perquè m’encantaria conèixer Albert Boadella. És tot un referent per mi, si no fos per ell, jo no escriuria llibres. Fins i tot m’hi he inspirat per a crear el meu Noticiego.
O sigui, que li agrada comentar l’actualitat. Què li sembla Catalunya?
Al·lucino veient que tenen a Companys com un màrtir, quan va signar un munt de penes de mort.
Li agraden els toros?
M’agrada torejar la realitat.
El veig optimista malgrat el que li ha tocat viure.
És que si valoro com m’ha anat a la vida, he tingut sort. Vaig arribar a Andorra amb el que duia posat, i un dels homes més rics del país em va deixar un camp de tabac per a conrear-lo. Vaig acabar tenint vint-i-dos camps
Com hi va anar a parar?
Jo estava a Astúries, tenia xicota i tot. Vaig llegir que a Lleida buscaven gent per a recollir fruita, i hi vaig anar. Vaig caure en un petit poble, però hi havia... quinze oficines bancàries. Imagini com corrien els diners. I ple de negres, mai havia vist tants negres. Després vaig sentir parlar d’Andorra, hi vaig arribar un dia a les cinc de la tarda, i a les set ja tenia feina.
Per què escriu?
Ho he fet sempre, sóc un intel·lectual nat (riallada). A casa, de petit, hi havia molts de llibres, eren els meus joguets. Quan vaig començar a anar a col·legi, el mestre no sabia què fer amb mi, perquè ja sabia llegir perfectament.
Escriu a mà o a màquina?
A mà no podria, home! Amb ordinador. En quedar cec, pensar que hauria de deixar d’escriure va ser un sotrac, fins que una amiga cega em va fer entendre que els cecs poden escriure com tothom.
No sé si a un cec li puc preguntar com veu el futur...
(Riu) El futur el veig entre els gilipolles, els que semblen gilipolles i els que se’n riuen dels gilipolles. I mentrestant, pagant 300 euros al mes de llum, per més cec que sigui.
