«Vaig deixar de col·leccionar insectes perquè no els volia matar»

L’entomòleg Xavier Sistach va presentar ahir a la llibreria Ulyssus de Girona el seu llibre «Les aventures d’Ida Pfeiffer», una gran viatgera i naturalista del segle XIX i, igual que l’autor, una apassionada dels insectes

Posats a triar una Pfeiffer, no preferia la Michelle, en lloc de la Ida?

He, he, l’avantatge és que la Ida no em podia rebutjar. I això que la Michelle també té una edat, ja. Bé, com nosaltres.

Viatjar recopilant insectes, com feia la Ida, és també l’ideal de vida de vostè?

Ho havia sigut, durant molts anys. Però va arribar un moment que m’incomodava molt el fet d’haver de sacrificar l’espècimen. Ja no volia matar. Ja tenia una col·lecció prou gran per treballar-hi sense haver de matar més.

A casa en tinc unes vint mil espècies. Deuen ser trenta o quaranta mil exemplars

Quants insectes té, a casa seva?

Unes vint mil espècies. Deuen ser trenta o quaranta mil exemplars.

Li fan pena, els insectes? 

Em fa goig veure’ls vius. M’agrada veure’ls al seu hàbitat i reconèixer quin és. El que m’agrada és saber.

Cada cop n’hi ha menys?

És clar. És una tragèdia. No només a Europa, als tròpics passa igual. Quan talen un arbre de 40 metres d’alçada a l’Amazònia, es perden centenars d’espècies endèmiques només d’aquell arbre, només existien allà. I aquí, es perden pels pesticides, les urbanitzacions, la sequera...és tremend.

Els insectes són el graó més baix. Si desapareixen, ho faran també els animals que s’alimenten d’ells. I així successivament

Per què «tragèdia»? 

Els insectes són el graó més baix. Si desapareixen, ho faran també els animals que s’alimenten d’ells. I així successivament. S’extingiria la vida animal.

Queden espècies per descobrir?

I tant. Hi ha 1,3 milions d’espècies classificades d’insectes, i es calcula que n’hi ha entre 15 i 20 milions per descobrir. Bé, potser ara són entre 10 i 15 milions.

Com comença un nen a interessar-se pels insectes? Normalment no els fan gaire gràcia.

De petit feia excursions amb el meu pare, i m’explicava el que bonament sabia. Ja m’agradava. Després, a l’escola, ens van fer fer la col·lecció de minerals i la d’insectes. La d’insectes em va fascinar. Sap per què? Pels seus noms, en grec o en llatí, que significaven alguna cosa que no sabia, com si fossin un rang superior.

La col·lecció d’insectes em va fascinar. Sap per què? Pels seus noms, en grec o en llatí, que significaven alguna cosa que no sabia, com si fossin un rang superior.

En té algun de preferit? 

Ja no. Al començament, sí. Ara ja més indiferent si un insecte és maco o lleig.

En menja?

No n’he menjat mai. Cargols, sí.

Home, és clar...

Però parlo de cargols gegants, de vint centímetres de llargada. Amb ganivet i forquilla. Molt bo.

Menjar insectes està de moda.

La gent és molt esnob. Des del neolític s’han menjat. Però dir que els insectes solucionaran la fam del món, és una ocurrència. Quantes llagostes necessitaria per compensar 200 grams de carn? No ho veig factible. Una altra cosa és com a suplement alimentari, no com a menjar bàsic.

La gent és molt esnob. Des del neolític s’han menjat insectes, però dir que els insectes solucionaran la fam del món, és una ocurrència

Què podem aprendre els humans, dels insectes?

Que cohabitant tots ells, formen una natura estable. Hi ha la vida i la mort, perquè és indispensable, ja que s’han d’alimentar. Però més enllà, no hi ha matances, ni pressions, ni esclavisme, és pura supervivència, no ambicionen més.

I les formigues o abelles que només treballen per la reina?

No és esclavisme, també en treuen un benefici. És un benefici comú, no n’hi ha un per sobre de l’altre. Fins i tot un paràsit procura que no mori el seu hoste, perquè llavors ell també mor.

El parasitisme sí, que l’han après bé, els humans dels insectes.

El parasitisme en els humans és tan antic com els mateixos humans. L’ésser humà es la gran tragèdia d’aquest planeta. No entén que, per sobreviure, no cal desfer-se de la resta. És sorprenent que en 150.000 anys l’Homo sapiens no hagi entès això. No s’ha evolucionat gaire, no.

Els humans podríem aprendre dels insectes que, cohabitant tots ells, formen una natura estable

Li agradaria ser Gregori Samsa i convertir-se en escarabat?

Preferiria ser el que li dóna menjar (riu).

Què li preguntaria a la Ida Pfeiffer si la tingués al davant?

A la viatgera més interessant de tot el segle XIX, que anava a llocs on l’home blanc no hi havia estat, vestint com si estigués a Viena? No li preguntaria res, només l’observaria. En llegir la seva obra vaig quedar fascinat, és un personatge de l’hòstia, injustament desconegut. I a més, amb gran sentit de l’humor i rondinaire, cosa que és una combinació explosiva.

Subscriu-te per seguir llegint