Sergei Dovlatov escrivia a La maleta que veient un documental sobre els esdeveniments de París sota la França ocupada es va convèncer que tots els països esclavitzats tenen el mateix aspecte. Tots els pobles devastats són bessons. Mentre llegeixo el seu llibre, les violetes comencen a créixer a les vores dels camins i a la vores sud del nostre mar, un poble esclavitzat, semblant a tots els pobles esclavitzats, malda per sortir de la tirania. No sé quantes frases buides he sentit a les televisions i he llegit als diaris. Dovlatov tenia raó. Tots els dictadors de tots els pobles i a totes les èpoques, s'assemblen com bessons. Les mateixes crueltats, la mateixa mania d'arrapar-se al poder fins i tot quan el poder ja es comença a decantar.
També s'assemblen com bessones les revoltes i els esclats de llum i de foscor que emeten. Perquè una revolta sempre ha de passar per un tombant complicat. Superat el vèrtex on encara no és res, ho pot arribar a ser tot, també el contrari del que voldrien molts dels que hi participen activament. Superat el tombant el poder cau d'unes mans a unes altres, o rellisca. Les transicions també s'assemblen. És allò de canviar-ho tot perquè continuï tot igual. Els polítics de les democràcies? Tots bessons. Fan proclames de llibertat per a un poble que no manen just quan la revolta ja ha tombat i ja saben a quines mans és el poder. No es mouran ni un centímetre abans d'hora. Ells, tots iguals, esperen sobretot seguir menjant del pastís. La llibertat i la democràcia i tot això és un paisatge que només té interès si el gas i el petroli continua omplint les mateixes butxaques. Dovlatov tenia raó. L'important és que l'hivern faci el tomb i neixin violetes. I que els països de les vores del sud del nostre mar no afluixin.
