La riera d'Osor, com és sabut, no és una riera sinó un riu. El flux d'aigua, que prové del Turó de la Guàrdia, és constant i no es pot considerar una riera, és semblant al que passa amb la Llémena o la Tordera, que pateixen del mateix complex d'inferioritat.

La riera d'Osor transcorre bàsicament pels municipis de Sant Hilari Sacalm, Osor i Anglès, i acaba desembocant al Ter entre pollancredes arrelades entre còdols.

Per acabar fent aquest camí de gairebé trenta quilòmetres, ha anat escarbotant una profunda sotalada entre les roques. Vora les ribes, dibuixades a dreta i esquerra per llargues codolades, hi creix la falguera i el grèvol, roures, verns i acàcies. A la Coma hi ha una alzina monumental, al Sobirà un castanyer gegantí, al Cerver un teix enorme i a can Iglèsies un roure inabastable. I, per qui ho sap temptejar, també s'hi pot trobar la saxífraga o herba de Sant Segimon, perenne, viscosa, aromàtica i balsàmica.

Sota el pont romànic d'Osor i en les rieres i torrents que conflueixen a la vall hi habiten crancs de riu, truites, barbs i granotes d'aigua, serps, salamandres i tota mena d'aus, de l'aligot al mussol, passant pel pit-roig i la merla. Però, en Jordi Sargatal -naturalista i ocellaire- m'assegura que els caçadors busquen, en les hores crepusculars, les becades, aus solitàries, de bec llarg i molt sensible, capaces de detectar els cucs i d'empassar-se'ls sense treure el galet de terra. De color castany i groc, es camuflen entre els tons tardorals de les arbredes i, quan se senten amenaçades, aixequen el vol verticalment, deixant els caçaires amb un pam de nas.