Habitualment el sol s´acostuma a pintar de groc. És el color que simbolitza la llum, la claror, l´escalf, la font de la vida. A l´edat mitjana se´l considerava que era el contrast amb la foscor i les tenebres tot i que també se l´associava a la infàmia i a la traïció, a la debilitat espiritual o la cobdícia. En aquest sentit, a nombrosos frescos o vitralls es representava Judes vestit amb una túnica groga i durant força temps als jueus que eren condemnats per heretgia se´ls obligava a dur un vestit d´aquest color. Al llarg dels segles el groc sempre ha tingut una càrrega simbòlica molt forta però, tanmateix, ambigua.

No podia ser d´altra manera que el simbolisme del groc i la seva relació amb l´astre rei ens arribés amb tota la seva intensitat durant l´estiu. A l´inici de la temporada l´alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, ja ens anunciava que tindríem groc a dojo durant les festes nadalenques per la via d´obligar els proveïdors de lluminària a incorporar aquest color enmig de les entra­nyables bombetes que alegren el comerç local. A Calonge hem tingut algun episodi de groc a les roques dels espigons però certament han estat molt escadussers, poca cosa. Les boies que assenyalen el límit del bany sí que ho són, de grogues, però això no té mèrit perquè és el color que es correspon amb la normativa marítima. A banda d´això, tot i que de manera molt puntual, han aparegut alguns escamots que, a l´estil dels antics «Guer­rilleros de Cristo Rey», han volgut imposar les seves creences religioses a base de plantar creus grogues entre els soferts ba­nyistes.

Però la polèmica, amb plantofades incloses, ha vingut arran de la utilització deguda o indeguda de l´espai públic. Entenc que els llaços grocs són un símbol referit als polítics catalans que són a la presó i, en aquest sentit, jo també voldria que s´acabés d´una vegada aquest empresonament provisional i poguessin sortir en llibertat com més aviat millor. Però això no obsta perquè pugui fer una reflexió entorn a aquesta qüestió de l´espai en comú. En el pregó de les festes de la Vall de Sant Daniel l´expresident Carles Puigdemont va afirmar que «la nostra societat es fa forta quan comparteix l´espai públic». És una bona frase però convé asse­nyalar (i l´expresident ho sap prou bé), que als pobles i ciutats aquest espai no és lliure, sinó que l´administra l´Ajuntament. És a dir, per fer una determinada acció al carrer, ocupar un espai públic, ni que sigui mínim com una placa d´identificació d´un despatx professional, cal demanar el corresponent permís al departament de Via Pública. Si els que posen llaços als fanals o als ponts tenen permís municipal, els que els treuen fan mal fet perquè contravenen una llicència legalment donada. Però si no és així, com es pot sancionar qui treu de la via pública un element que no disposava de la preceptiva autorització municipal? Ens podem trobar amb la contradicció que qui pinta llaços grocs en una paret pot fer-ho sense demanar permís mentre que un altre que dibuixa grafits amb el símbol d´una perxa s´arrisca a una multa i que li retirin els esprais. Amb les ordenances municipals a la mà, com es fa la distinció entre gargot bo i gargot dolent? És tan difícil que els ajuntaments facin complir les seves pròpies normes?

Ja sé que són obvietats, però tanmateix la febre hepàtica estiuenca m´ha remès al poeta medieval Bernat de Ventadorn: «Tant ai mo cor ple de joya/ tot me desnature/ Flor blancha, vermeih´e e groya/ me par la fretura/ ca´b lo ven et ab la ploya/ me creis l´aventura». El groc li semblava al poeta una flor blanca que amb el vent i la pluja li feien créixer l´ànsia d´aventura. Però aquí sembla que no encaixa gaire la poesia enmig d´un vendaval d´improperis, d´amenaces i cops. La simfonia groga que no s´atura.