Carcassona, dues visites, dos mons. La primera té lloc a finals del mes d'agost. Fa una calor insuportable i la cité, la ciutat medieval redissenyada per la imaginació de l'urbanista Eugène-Emanuelle Vilolet-le-Duc (1814-1879), sembla l'Espai Gironès un diumenge de pluja: és plena com un ou.
Amb prou feines s'hi pot passejar, de manera que, al cap d'una horeta, el cos suplica fugir-ne quan abans millor. Sortida per cames, visita un punt decebedora. El segon contacte amb la petita ciutat francesa, que disposa de connexió ferroviària d'alta velocitat amb Girona, operada per Renfe-SNCF en Cooperación (els mesos de primavera i estiu hi ha un tren diari; els de tardor i hivern la freqüència disminueix), es produeix la tercera setmana de setembre.
També fa calor. L'expectativa, vist el resultat de la primera trobada, és més aviat baixa. Ai, els prejudicis! Resulta que, més enllà dels murs, a la ciutat de pel·lícula de Walt Disney fundada, diu la llegenda, per Madame Carcas, fa molts segles, hi ha vida, molta.
La bastida de Sant Lluís, així és com els oriünds coneixen la ciutat moderna, és una bona opció per passar-hi un parell o tres de dies. S'hi poden degustar -a preus raonables- tota mena de plats elaborats amb la joia de la corona de la gastronomia local, la tòfona (d'hivern o d'estiu, però blanca). Al taller (sinònim de restaurant petit) Barrière, que gestiona Philippe Barrière al número 51 de la rue Trivalle, l'artèria que connecta les dues Carcassones, la real i la més de cartró-pedra, s'hi poden tastar plats (i vins) ben especials.
Amb deu minuts a peu n'hi ha prou per plantar-se al centre, que queda lluny de les aglomeracions de la fortificació. Allà s'hi arriba pel pont de pedra que creua el riu Aude -desbocat i mortífer fa cosa de poques setmanes per culpa de la fúria de l'huracà Leslie- i s'hi pot prendre amb tranquil·litat una cervesa francesa (a França tot és molt francès) en qualsevol terrassa; comprar dolços d'alta pastisseria elaborats pel jove prodigi nacional Rémi Touja; comprar formatges, vins, xocolates, licors, embotits i gairebé de tot a La Ferme, o arreglar-se la barba -si se'n té- en alguna de les múltiples barberies que hi ha al carrer Verdun.
En totes les adrogueries, restaurants i parades de mercat no hi falta la cassoulet (precuinada, feta al moment, enllaunada, etc.), el plat per antonomàsia de la comarca. Als afores domina el conreu de vinya, que s'estén a banda i banda del Canal du Midi.
Hi ha desenes de petits productors que, com en Tomas Sannanes, del celler Domaine de Cantaleuze, elaboren vins amb caràcter particular. Sannanes fa poc que es dedica a la viticultura; fa uns pocs anys venia cotxes, però se'n va atipar. Va omplir les primeres ampolles de carinyena-samsó, garnatxa i syrah l'any 2016 i ara ja es poden trobar al restaurant dues estrelles Michelin del tòtem de l'alta cuina local: Frank Putelat, que ha situat La Table a l'olimp de la gastromia planetària.
