En un article publicat en aquest diari fa un parell de setmanes, el doctor en Història de l'Art Pere Freixas denunciava la intervenció que es vol perpetrar a la Catedral de Girona amb la instal·lació de 76 tubs exteriors a l'orgue, una actuació que, en la seva experta opinió, «posaria seriosament en risc la candidatura de Girona per a la declaració de Patrimoni de la Humanitat». També el passat divendres l'exalcalde Joaquim Nadal qualificava de «nosa» aquest instrument i es manifestava crític per aquesta decisió.
Efectivament, el passat mes de novembre es posava en marxa la campanya Acabem l'orgue de la catedral amb un acte protocol·lari que va comptar amb la presència de l'alcaldessa, Marta Madrenas, el bisbe Francesc Pardo, l'organista Frederic Pujol i el representant de l'ADAC Joan Sibill. L'objectiu és poder recaptar 30.000 € que servirien per completar aquesta caixa de fusta que hi ha al centre de la nau catedralícia mitjançant la col·locació d'aquests tubs que, segons diuen, són musicalment inútils però farien «maco». Com a suport de la campanya es va crear una pàgina web, però ja sigui perquè no hi ha novetat o perquè la cosa no acaba de rutllar al lloc només informa que «aquí no hi ha res».
Aquest instrument que priva de la visió completa de la nau gòtica més gran del món conté 1.999 tubs sonors fets d'estany i fusta, una doble caixa i tres teclats. L'embolcall de fusta va fer-lo el taller de Serafí Sureda i Corominas i la canonada d'estany, el barceloní Antoni Estadella i Català. Poc després d'acabar la Guerra Civil, el mateix Salvador Aragonés i Ardiaca que l'havia desmuntat l'any 1937 per encàrrec de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic de la Generalitat va signar contracte per construir-ne un de nou. Abans de la guerra, doncs, ja hi havia un orgue a la catedral que estava situat més o menys en aquest mateix lloc, però també és veritat que feia nosa i el seu emplaçament generava polèmica.
En aquest sentit, convé ressaltar que el bisbe Josep Vila Martínez va manifestar el novembre de l'any 1930 que, amb motiu del 900 aniversari de la consagració de la catedral romànica que s'havia de celebrar el 1938, podria ser convenient el trasllat o la substitució del cor, afirmant que aital decisió comportaria que «todo el mundo se daría cuenta de lo que sería para las funciones solemnes y concurridas esa soberbia nave, libre de impedimentos» (el subratllat és meu). Més endavant, el bisbe Josep Cartañà Inglés sembla que també es decantava pel trasllat d'aquella andròmina, un desig, però, que finalment es va substituir per l'impuls de la realitat que tenim avui.
El cor que hi havia es va desmuntar ja fa molts anys però resta encara dempeus la mola de la caixa de fusta que acull l'orgue i que ara no només no es planteja traslladar sinó que s'amenaça amb perpetuar l'error instal·lant els 76 tubs que no serviran per a cap funcionalitat musical sinó tan sols per disfressar-lo i fer-lo aparèixer més espectacular a ulls del visitant.
Com ha assenyalat encertadament el doctor Freixas, si algun dia es vol plantejar seriosament la petició d'una declaració de Patrimoni de la Humanitat per al conjunt de la Catedral de Girona, és evident que la presència d'aquest orgue al bell mig de la nau faria allunyar qualsevol possibilitat que aquest reconeixement es fes efectiu.
Si aquesta aliança nacional-catòlica entre l'Ajuntament i el Capítol de la Catedral no ho sap veure i/o no entén aquesta evidència, potser començarà a ser hora d'iniciar una campanya ciutadana de gran abast, però no pas per completar un instrument ja caduc, sinó per impulsar el projecte definitiu que acabi amb la supressió total d'aquest element distorsionador de la realitat màgica d'una nau única i excepcional. Que es faci el miracle!
