21 de desembre de 2020
21.12.2020
Diari de Girona
La gàrgola

Nadal pandèmic

21.12.2020 | 00:28
Les persianes de bars i restaurants abaixades en llocs tan cèntrics com la Rambla.

Aquest Nadal segurament ens costarà d'oblidar. Tot i que els governs, tant de l'Estat com de la Generalitat, han fet mans i mànigues per aconseguir un equilibri ja gairebé impossible entre la preservació de la salut de tothom i els legítims interessos dels sectors econòmics, socials i culturals, són molts els petits empresaris que veuen com s'esmunyen les seves esperances d'un miracle que els salvi de la desfeta i no els aboqui a un tancament anunciat. Allò de «per Nadal cada ovella al seu corral» tindrà enguany més sentit que mai, ja que tant si és per obligació com per voluntat pròpia derivada d'una responsabilitat col·lectiva, la majoria farem cas de les recomanacions i mantindrem distància, mascareta i proteccions per mantenir el bitxo a ratlla. Com si fos una premonició, el poeta gironí Narcís Comadira es va avançar l'any 1996 amb un poemari justament titulat En quarantena, on es podia llegir: «On trobaré, aquest Nadal, el pessebre, / si tot el món s'ha emboirat i els meus ulls / ja no llegeixen la lletra dels mapes?».

Efectivament, la pandèmia que ens afligeix és de dimensions planetàries i només alguns països, pocs, se n'han sortit ben parats gràcies a una diligència visionària sobre la necessitat d'adoptar mesures dràstiques abans d'una expansió incontrolada. Tot i que la ciutat de Girona, com tantes altres arreu del país, ha vist com s'omplien els carrers aprofitant l'obertura dels comerços, el cert és que, si hem de fer cas als propietaris dels establiments, l'alegria concretada en el calaix no ha estat pas per tirar coets. Les persianes abaixades a llocs tan cèntrics com la Rambla pesen com una llosa i ens adverteixen d'un futur amb molts problemes per resoldre. Una tristesa que Salvador Espriu, el poeta de Santa Coloma de Farners, palesava dins les pàgines d'El caminant i el mur: «Mira com vinc per la nit / del meu poble, del món, sense cants / ni ja somnis, ben buides les mans: / el porto sols el meu gran crit».

És clar que no tots els poetes han tingut paraules pessimistes sobre Nadal. Jacint Verdaguer sempre hi donava tonalitats de romanticisme místic amb una espurna d'esperança: «El món s'omple de llum / i el cel de melodia / i al test del finestró / una rosa mig s'obria». Aquesta rosa que malgrat la fred es començava a obrir, segons el poema de mossèn Cinto, ara se'ns apareix en forma de vacuna Pfizer, que, segons sembla, començaran a administrar-nos just entrat l'any nou, una vegada, és clar, les autoritats sanitàries hagin donat el seu definitiu vistiplau. I, certament, ja cal que en aquest aspecte no hi hagi divisions ni travetes per veure qui arriba primer i/o vulgui cercar dreceres per esgarrapar efímeres quotes de popularitat, ja que d'altra manera ens podem trobar com aquella faula del poema Nit de Nadal que va escriure Guerau de Liost: «Els pastors roden / amb vestit nous / perdent els bous / i les esquelles».

En general, detecto que hi ha responsabilitat en la gent, però també cansament per tantes decisions contradictòries (es pot veure circ a Fontajau però no podem anar a futbol a Montilivi, es pot dinar en un restaurant però no s'hi pot sopar, etc.). Volem deixar d'usar la mascareta que ens priva d'una comunicació fluida, de saludar-nos amb el colze i de comptar-nos per seure a taula com si fóssim empestats. Necessitem dosis d'optimisme per sentir-nos vius, notícies positives per aixecar-nos l'ànim i arraconar picabaralles de curta volada. Fer nostre allò que va deixar escrit Joan Maragall en un llunyà 1912: «És una de les coses més alegres / veure entre núvols els estels brillar». Ara com ara, el cel està ennegrit, però més enllà de l'obscuritat sempre s'hi pot veure una estrella fugaç.

Així doncs, malgrat les obligades restriccions, uns Pastorets a mig gas, mesures contradictòries i uns Reis que arribaran sense fanalets esperant-los... Bon Nadal a tothom!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook